Fa massa temps que no puc estar amb vostè. La distància no m’ho permet. Però tampoc no m’ho permet quan som allà. No el puc veure, ni li puc xerrar, perquè sé que no em contestarà. Ni ho podré fer mai més. Mai més. I, malauradament, no és un somni. I encara el meu pensament no ho pot entendre. No pot ni podrà mai. Com no podré tenir-lo mai més, ni ajudar-lo quan ho necessitava...
Vaig venir i ja no hi era. Em van dir que havia anat al cel, per sempre. Aquell dia i hora denou, el gran nombre. Havia quedat sense avi. Hi havia tothom i ningú, igual que jo, s’ho podia creure. Tots són records. Mai més hi serà, tot i que al sentir el girar les claus de la porta de casa sembla que encara vengui. Sé que tampoc es seurà amb s’àvia i jo a la saleta, ni es posarà a gaudir d’un bon menjar, ni vindrà a podar ni a fer el diumenge a casa, ni a fer figat, ni anirà vestit així com li agradava,
ni res per l’estil. Res per l’estil. Quina ràbia. Però és una realitat.Només em queda el seu record, pensar que la seua vida d’ara és millor que la que tenia darrerament. I que allà, d’aquí anys, el tornaré a trobar, si Déu vol. He sentit el mateix sentiment que el darrer dia que li vaig dir adéu: impotència de no poder-lo tenir mai més, que se'n va i no torna... I no puc fer de menys. L'he estem enyorant molt. I és per açò que li escric, perquè vegi quan es pot arribar a estimar una persona. A un avi. Sé però que he de ser fort i lluitar per aquesta vida que és única. Guardaré per sempre el seu record, les imatges, que és tot el que em queda, el nostre llinatge que ens uneix i el tresor d’haver-lo pogut conèixer, per sempre...
