Farà fred

El dia del post clàssic és Sant Andreu. Avui no, però molts de dies encara vaig amb mànega curta per casa, com si res, com si encara fos el mes de setembre. Però realment demà comença el desembre, en teoria, un dels mesos per excel.lència de pluja, neu i fred.

Per una banda, no és d’estranyar que vagi amb mànega curta en aquest pis, perquè l’any passat (no sé si tan endavant amb el temps encara) ja hi anava. Però encara no entenc que uns em diuen calorós i altres fredolec. Hi ha que dir, però, que enguany estic molt més refredat que l’any passat i açò no és bo. L’excusa la té el temps, és clar, pel que està fent el mes de novembre, que ha estat fins ara anormal.

Pels que estan preocupats però (pel temps, no pel meu refredat!) no patiu més. Avui comença el fred de ver. Ara podrem encendre les calefaccions que uns ja tan esperàveu (si no ho havíeu fet ja), i farà fred i podrem dur bufandes ben abrigades i gorros i guants... Demà passat encendran els llums de Nadal per tots els carrers i vindran les compres i farà ganes passejar i comprar i comprar i vindrà Nadal i Cap d’Any i farà fred.

Tranquils que “per Sant Andreu, pluja i neu, i fred molt greu!” Així que abrigueu-vos fort que riurem.

L'escena del sopar octubrí II

(Continuació de l’article de dissabte, 14 / novembre / 2009)

Quan vaig sentir la paraula llengua ja vaig veure per on tirava tot. Resulta que ell li demana el satrí, educadament, en llengua catalana. Però ella li respon, en veu baixa, que li xerri en castellà (la lengua del imperio, devia pensar). Aquell jove, naturalment, no ho va poder suportar.

Tots ens vam quedar sorpresos per la reacció de la senyoreta. Evidentment, allò no eren modals. I es va demanar el full de reclamacions. Primer, el jove que ho va fer d’una forma enèrgica i després la majoria. No només per la qüestió lingüística, que certament no tenia cap raó (i així m’ho confirmava un estudiant de quart de dret que tenia al meu costat) sinó sobretot pels modals. La meitat de les persones vam signar en el full de reclamacions, tant pels modals com pel fet que a mi ningú em pot obligar, en el territori de parla catalana, a parlar una altra llengua. Els modals d’una senyoreta cambrera que només té la funció de servir a un client de la millor manera possible, perquè el client, tenia entès, sempre és el client.

Immediatament, va entrar per la porta de la sala un altre jove. Bona nit, diu, ¿és aquí el sopar dels octubrins, el dels Premis Octubre? Sí, sí, passa. Una al.lota de la nostra taula: Marc! Pura escena de sèrie de televisió, allò entre una escena de tensió, ho desatansa; una trobada entre dues persones que feia molta estona que coincidien. Però realment no venia de l’administració de consum, com ja hi havia el rumor, sinó que només era premsa. La qüestió és que em va semblar un Ventdelplà en directe.

En definitiva, una escena més de qüestions lingüístiques que ens trobem dia rere dia els qui no ho deixem passar per alt. El darrer sopar a València, el darrer vespre puc dir, sens dubte, que va ser el millor.

Articles de qualitat

La por s’havia instal.lat al seu cos. Feia dies que no escrivia, perquè havia anat estressat i no havia tingut temps per posar-se a escriure en cap moment. Les idees, aquells dies, no li sortien i no sabia que publicar. Havia comprovat que quan escrivia quasi cada dia, durant una època, no es podia aturar. Ara bé, quan estava uns dies a no fer-ho, li costava molt. Pensava que no tenia cap idea per fer un article o una simple entrada de blog.

Tenia una llista de ‘projectes’ guardada amb documents words a una carpeta de l’ordinador. Allà hi escrivia quan li venia bé: idees, just puntualitzades, que en un moment clau li podien arribar al cervell i escrits, alguns ja prou definits per poder-los publicar un dia d’aquests. Les que tenia però no li acaben de fer, eren massa vagues i poc desenvolupades.

Al blog, però, no es podia fer qualsevol cosa. Tot i que l’amo era ell, absolutament ell, havia de seguir unes pròpies normes que ell mateix s’havia imposat. Els lectors influïen i les circumstàncies, imprevisibles, també.

Havia de ser una cosa, sobretot, natural, perquè li hagués fet ganes d’escriure-ho i de publicar-ho. Perquè no tot el que escrivia, és clar, ho publicava. Havia de pensar, abans de fer-ho, fins a quin punt podia penjar una cosa, fins a quin lector podia arribar. Una cosa espontània però molt treballada, com tota literatura. ¿Però tot el que es publica en un blog és literatura? Tenia clar que no. No tot el que es publica ho és, però hi ha articles que una volta els has llegit penses que la superen. És acabar de llegir un article, pensar déu n’hi do i respirar a fons... Fes-ne la prova, si no.

Per sempre

Exactament fa un any, en aquesta mateixa hora, ens deixava per sempre. Per sempre.

Fa massa temps que no puc estar amb vostè. La distància no m’ho permet. Però tampoc no m’ho permet quan som allà. No el puc veure, ni li puc xerrar, perquè sé que no em contestarà. Ni ho podré fer mai més. Mai més. I, malauradament, no és un somni. I encara el meu pensament no ho pot entendre. No pot ni podrà mai. Com no podré tenir-lo mai més, ni ajudar-lo quan ho necessitava...

Vaig venir i ja no hi era. Em van dir que havia anat al cel, per sempre. Aquell dia i hora denou, el gran nombre. Havia quedat sense avi. Hi havia tothom i ningú, igual que jo, s’ho podia creure. Tots són records. Mai més hi serà, tot i que al sentir el girar les claus de la porta de casa sembla que encara vengui. Sé que tampoc es seurà amb s’àvia i jo a la saleta, ni es posarà a gaudir d’un bon menjar, ni vindrà a podar ni a fer el diumenge a casa, ni a fer figat, ni anirà vestit així com li agradava, ni res per l’estil. Res per l’estil. Quina ràbia. Però és una realitat.

Només em queda el seu record, pensar que la seua vida d’ara és millor que la que tenia darrerament. I que allà, d’aquí anys, el tornaré a trobar, si Déu vol. He sentit el mateix sentiment que el darrer dia que li vaig dir adéu: impotència de no poder-lo tenir mai més, que se'n va i no torna... I no puc fer de menys. L'he estem enyorant molt. I és per açò que li escric, perquè vegi quan es pot arribar a estimar una persona. A un avi. Sé però que he de ser fort i lluitar per aquesta vida que és única. Guardaré per sempre el seu record, les imatges, que és tot el que em queda, el nostre llinatge que ens uneix i el tresor d’haver-lo pogut conèixer, per sempre...

Multa

L'escena del sopar octubrí

La senyoreta cambrera d’origen no catalanoparlant, que estava cabrejada, ens havia acabat de servir l’ensalada, a la meua taula i a la del costat, ocupada per uns companys també d’aquells dies de congressos. Eren més grans d’edat i un parell treballaven per l’organització.

A la meua taula no hi havia cap satrí, ni tampoc a la del costat, i menjar una ensalada sosa, que ja ho era prou, necessitàvem amanir-la un poc amb oli, sal i vinagre. Estava a punt de demanar-lo a la senyoreta, perquè me’l dugués, però el jove de la taula del costat se’m va avançar i li va demanar primer. No sé com, però al cap de pocs minuts igualment en vaig tenir un també, no em feu dir qui el va dur o com el vam aconseguir, però resulta que no em vaig aixecar i que l’escàndol va ser gros i que a punt va ser perquè em passés a mi...

Veig una cosa estranya: el jove i la senyoreta cambrera cabrejada conversen. Vaig suposar que era del menjar, perquè tenia totes les possibilitats: una ensalada amb només lletuga, tomàtiga i poca cosa més, potser li podria dir, ¿escolta senyora, però açò què és? Però no, no xerraven d’aquest tema. No era pel menjar, perquè al cap de pocs minuts, quan jo me’ls havia estat mirant tota l’estona per esbrinar que cony passava, la senyoreta cambrera cabrejada comença a cridar una cosa semblant a: pero estamos en España, i la lengua es el castellano; nada de catalan, nada de valenciano...!!!

En un primer moment, la sala va emmudir, excepte el jove...


Continuarà...

MADRID about you

A la plaça Joan Carles I de Barcelona un edifici està en obres i, com és normal en aquesta ciutat, la publicitat cobreix la façana: des de fa un parell de mesos han passat, per exemple, l’Zlatan Ibrahimovic, una senyoreta anunciant perfums,etc. Però ara, de sobte, apareixen unes lletres que diuen “MADRID about you”(?!).

I ara és aquí quan et preguntes, ¿Què cony hi pinta fer turisme a una ciutat que, per majoria, no li interessa i, fins i tot, li fa ràbia "la capital del estado"?

“Per Tots-Sants, [...] cames seques i esclata-sangs”!

La dita menorquina diu que “per Tots-Sants, murtons i aglans, cames seques i esclata-sangs”. De fet, només fa uns dies que hem passat la celebració del dia u de novembre i juntament amb pluja i fred és senyal de l’inici d’unes belleses que apareixen en aquesta època i que fins a final d’any (com he comprovat) aniran sortint.

No puc negar, com veieu, que som un amant de les tradicions, tan si és un costum, un coneixement o una pràctica. I una de les tantes que m’agrada, quan les circumstàncies m’ho permeten, és anar a cercar esclata-sangs (formalment, tot i que allà ho generalitzem dient: “Va, anem a cercar esclata-sangs!”, quan fa referència a bolets). Esclata-sangs, rovellons, pinencs, pinenques i paratges és el mateix. Igual que cames seques i rossinyols. O gírgoles i fredelucs.

De petit, molts de diumenges en aquesta època entre el grupet d’amics dels pares, juntament amb els fills (que ja fèiem un grupet, també), ens reuníem de bon dematí per anar a fer una cerca. Amb el paner entre el braç ens endinsàvem dins la marina. Trobar-ne un de bo -que fos dels que solem agafar- és tot una alegria. Es sentien crits entre les mates quan algú feia una gran trobada. I a vegades, les mateixes mates, any rere any, en tornen a fer, i la gent sap on ha d’anar a cercar el cercle. Les dones, també, cercaven, encara que no tant. A elles, la xerrera, com sabeu, sempre els pot; els homes, en canvi, anaven per feina.

Al final de la jornada, fèiem el recompte. Dies amb més sort que d’altres, però de vermut abans de dinar o per sopar sempre solia caure aquell coc amb sobrassada (com diu la cançó, “sort de sa sobrassada sinó no en haguérem menjat”) o aquelles cames seques amb all i julivert... Mmm!

Sincerament, en part perquè a ca meua m’ho han fet recordar, m’han entrat ganes d’anar dins una marina i respirar aire net, a terra humida, menorquina... germinant bolets de tot tipus, per després ser assaborits com el millor aliment de la temporada.

El súmmum dels súmmums

Quan una cosa t’agrada, sent generós, vols que els de més a prop teu també els hi agradi i així poder-ho gaudir junts. Un grup de música, la música en general en són un exemple.

Precisament, la música em fa somriure, respirar d’una manera especial l’aire que m’envolta i veure les coses més clares; veure un món feliç, el de la gent i el meu. Em proporciona inspiració i ganes de fer coses. Em sent atret per ella i, tot i que no m’ho transmet qualsevol tipus, quan ho fa, és sensacional, sigui en qualsevol estació de l’any. A més, em fa dur el tempus amb el peu esquerra. I girar el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. La que em fa treure qualque nota, desafinada, per cert.

Si pels romàntics la natura evidenciava els seus sentiments, en què la poesia era un atribut per a la seva ànima, ara la música evidencia els sentiments i juntament amb la poesia (literatura en general) és el súmmum dels súmmums. La música és font de vida segons Plató, exactament, el que és per a l’ànima allò que la gimnàstica és per al cos. Molt més que sensacions.

Plataforma llança la campanya

1. Poder rebre l'ensenyament de tots els graus íntegrament en català.

2. Més oferta de postgraus i màsters oficials en català.

3. Que tot el professorat que s'incorpori a les universitats conegui suficientment la llengua catalana.

4. Que s'anunciï i es respecti la llengua de la docència.

5. Poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català.

6. Que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català.

7. Disposar de bibliografia específica en català.

8. Que l'estudiantat de mobilitat i intercanvi conegui el català.

9. Que totes les universitats elaborin un reglament d'usos lingüístics i el compleixin.

10. Que les i els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.

HI TENIM DRET!