La lletra d'un himne

Punt i final

2011-11-17T00:27:00.001+01:00

A mitjan novembre de l’any 2011, em toca cuinar a lavegada al pis Indústria la pitjor i la millor entrada de totes després de méstres anys. Encara que sigui una sorpresa per a molts, La lletra d'un himne tanca la cuina d’entrades per sempre, però no tanca les portes a qualsevol finsd’aquí una temporada.

Després de tres anys d’activitat he decidit posarpunt i final en aquesta etapa de blogaire, davant la possibilitat de lapublicació en format llibre de la majoria d’entrades que fins al dia d’avui(inclòs aquesta) hem pogut llegir en aquest espai. El blog ha estat per a mi unpilar fonamental en aquests més de tres anys i, fins i tot, he arribat a dir que no sabria viure senseell.

Tanmateix, no vull enganyar a ningú i ara és el momentde dir-ho: La lletra d'un himne tenia la intenció (no des d’un primer moment,però si des de fa temps) tancar durant aquesta temporada 2011/2012 i esdevenir aixíun espai d’exercici d’escriptura, d’emocions, sentiments, vivències, opinions,etc. d’una època molt determinada de la meua vida: els quatre anys de carrerauniversitària a Barcelona.

La darrera entrada oficial no vull que sigui, però,sinònim de tristesa, sinó que d’alegria, de molta alegria. Avui tanc La lletra d'un himne tenint l’honor de poder-la tancar amb èxit, conscient que hamarcat una època feliç a la meua vida. L’èxit, tanmateix, també és vostre: lesvostres visites, els vostres seguiments, els vostres comentaris i els vostresànims han estat, en part, claus per a la seua vitalitat. Durant aquest temps haestat un plaer poder cuinar amb tots vosaltres aquesta lletra que avui, més quemai, posa ara i aquí el seu punt i final.

Ni avui ni demà

2011-10-29T01:37:00.001+02:00

El barri de la ciutat on vivim està a punt d’adormir-se just quan passenpocs minuts de les dotze del vespre. És divendres i molta gent ha encetat unbon pont. Al pis indústria tot segueix igual, amb habitacions noves, i en unpas més (qualcuns ja el definitiu) de la carrera. Confés que encara m’agrada escoltarmúsica amb auriculars en aquestes hores davant l’ordinador. Enguany amb elprivilegi de veure passar sigil·losament les poques coses que passen a fora.

Feia temps que no escrivia en aquest espai (altres projectes, que prestinformaré, m’han ocupat la ment i les mans fins a gastar la “a” del teclat) ihe de confessar que la revifada del debat sobre el topònim de Maó m’ha empès atornar a escriure una entrada de blog. D’ençà que s’elegiren nous candidats tenimmassa què parlar sobre llengua. Certament, m’ha arribat a molestar (encara queuna persona com jo no s’hauria de cansar). Sempre el mateix debat i el mateixrerefons. Qui m’ho havia de dir on em ficava quan l’estiu de l’any 2008 vaigdecidir que em ficava en el món de la filologia catalana. Un atac i una defensarere l’altra. I més encara al paradís baleàric que està, més que mai, tenyit decolor blau.

Tot i que lamotivació d’escriure aquí de nou va ser el debat lingüístic, he refusat, davantel mareig d’arguments i el bon enraonament científics i filològics per part d’altres,traduir pobles i dir la forma que votaria si fos maonès. Així, preferesc unavegada més diagnosticar i llegir els per quès d’uns i d’altres, sent conscientque, ni avui ni demà, aquest debat no es resoldrà. Tanta guerra, tant d’odi,tot per no ser tan il·lusionat com ho és ara aquest habitacle en aquestes horesal contemplar aquest divendres de finals d’octubre...

L'instant de la passió per l'ofici

2011-09-09T16:23:00.000+02:00

Quan ja hem passat un altre estiu

2011-09-02T15:47:00.001+02:00

A Menorcali queden els dies comptats d’estiu. Les ondes turístiques d’Estrella Damm semblaque encara, un any després de l’efecte boom cerveserenc,continuen arribant a les nostres terres durant els mesos més calorosos. Desdel començament de l’estiu amb les grans festes locals del mes de juny fins almes de setembre. Tothom estarà d’acord, però, que el tipus de turisme que ensarriba és diferent, perquè no és el mateix el que arriba el mes de juliol, el que arriba el mes d’agost o el que arriba el mes de setembre.

Corre la dita pel carrer que per setembre, tot pernoltros. I és, pràcticament, així, perquè amb una setmana de diferència, entreel mes d’agost i aquesta primera de setembre, l’efecte de masses ésconsiderable. El setembre, el millor mes per gaudir de Menorca. I amb la crisimolts es queixaran d’un estiu turístic marcat per les braçoletes famoses deltot inclòs i, com no, de l’impropi temps meteorològic del mes de juliol que enguany, adiferència del mes d’agost, hem hagut de suportar.

Aquest estiu a les pàgines dels diaris ha tingut importànciala variant de Ferreries, però tampoc no ha estat menys el cas sonat de l’”assassinat”de la dona malalta terminal al Geriàtric de Ciutadella que fou trobada amb unesestisores clavades al cap a la matinada. Sense encara descobrir cap moviment niindici, la gent està a l’espera de saber notícies, tot i que la majoria tengui poques esperances.

A principis de setembre tot torna a la normalitat.La lliga (tot el seu retard i les seves molèsties), les recuperacions, lesclasses, alguns síndromes post-vacacionals (que la majoria ja estan en la sevaesplendor), etc. I esperem que també aquest espai després d'un parèntesi de vacances. Amb el mateix paquet tanquem l’estiu i comencem un hivernllarg, ple de novetats i amb un altre i diferent ritme de vida.

La batalleta amb la llengua

2011-08-08T15:31:00.007+02:00

Era l’any passat quan, encara enfora de les passades eleccions autonòmiques, l’actual president de les Illes anunciava que si guanyava les eleccions derogaria la llei de normalització lingüística de la comunitat autònoma. Van haver de passar pocs dies, però, per guanyar-se unes sonades crítiques que va rebre, segurament fins i tot de persones del seu partit, demostrant així que dua els papers banyats: no sabia que a Menorca existeix la paraula "got" (esper que ara, després de passar unes festes de Sant Joan a Ciutadella, ja ho conegui).

Al cap d’uns mesos, pujava al poder el seu equip de govern i posava damunt la taula la seva política lingüística: l’enaltiment de les modalitats lingüístiques i la lliure elecció de la llengua. De llavors ençà, i tot i ser l’estiu, quan diria que hi ha manco activitat política, la premsa menorquina i les xarxes socials s’han omplert d’opinions, i amb tota la raó del món, en contra d’aquesta postura.

Amb un extraordinària sensatesa i un intel•ligent humor, Miquel Àngel Maria, per exemple, fa pocs dies publicava un article en el seu blog fent tot un exercici de visualització de futur si vertaderament la política lingüística que s’ha proposat des de dalt és dugués a terme. Molt recomanable. D’altra banda, Maite Salord proposava escoltar els savis mestres com Francesc de Borja Moll i mossèn Alcover que en el seu dia ja van lluitar per la mateixa batalleta. Igualment, Nel Martí ens condueix cap als dos mestres i, a més, posa damunt la taula la incoherència de la proposta manifestada pel portaveu i conseller d’eduació i cultura del Govern de les Illes Balears, Rafel Bosch: “d’un llibre d’estil que reculli les particularitats de la llengua balear”.

La història és repeteix; i els arguments també. Estem davant un debat etern i viu que fa anys que es combat per guanyar-lo. Un estira i arronsa entre dos models lingüístics, dos models polítics diferents: entre els qui defensam una cosa i els que defensen l’altre. Tot i així, són molts els qui remarquen una diferència important entre ambdós bàndols: la falta de coneixement històric i acadèmic per part dels qui ara han tornat a revifar aquest conflicte lingüístic a casa nostra.

I per si açò era poc, encara hi veig un problema molt més greu que ja sobrepassa aquesta frontera. Es veu que a Menorca darrerament ja no deim “tassó” ni "got", sinó que ja hem passat la frontera en segons quins àmbits, i qualcuns representants polítics, en un dels darrers discursos públics, en ves de rallar en les seves modalitats pròpies, es van estimar més, Déu sap per què, rallar en castellà. Sobren paraules.

Tres anys

2011-07-25T17:15:00.005+02:00

No ho vull oblidar. Avui aquest bloc fa tres anys de vida. I ho record gràcies a la festivitat de Sant Jaume, arrelada al nostre arxipèlag i a la nostra família. Sembla mentida que sigui tan bo de dir que han passat tres anys d’ençà que aquell diumenge de juliol començava perdut i entusiasmat en el món internauta de la blogosfera. No importa remarcar les estadístiques perquè les xifres que trobem a l’arxiu parlen totes soles.

En aquestes alçades ja ho puc afirmar (i crec que ja ho vaig deixar a entendre en el seu dia): vaig començar aquest petit espai gràcies al començament d’una marcada etapa en la vida personal, precisament un anar a estudiar a fora. El valor de tot és que encara no me’n penedesc, d’haver començat cap de les dues etapes: ni La lletra d’un himne ni la carrera universitària.

Tanmateix, i com tot en la vida, hi ha alts i baixos de qualsevol nivell que hem de donar les gràcies i les culpes als fets de la vida, ja que al cap i a la fi ja hem dit que en aquest cas van ben lligats amb aquest espai. I el que sí em sap un poquet més de greu és haver anat a manco i també haver dit precisament qualque dada pròpia que encara queda reflectida a la descripció de l’autoria: estudiant, amant de quatre cosetes i amb una nacionalitat ben definida. Tanmateix, calia poc esforç per desvetllar-ho.

Vull dir també que justament aquesta entrada número 249 ha estat una de les més fàcils d’escriure i que en motiu d’aquest aniversari he canviat, com tantes altres vegades, la lletra del text i del títol. Per acabar, com no, agrair-ho tot al públic visitant d’aquest espai que ens visita des de deu països diferents del món. Reconeixent el valor prehistòric que ja tenen els blogs, agresc sincerament el seguiment i les visites de tots els seguidors i visitants. A tots i totes, gràcies per ser-hi. Com vaig dir fa un any, un plaer poder-ho compartir. La lletra d’un himne ho ben celebra.

Viure les nits d'estiu

2011-07-21T16:42:00.003+02:00

L’activitat cultural que es mou a Menorca aquesta temporada és digne d’aplaudir. Els mesos de juliol i agost són les dates claus de l’any per a l’illa, especialment pel turisme, però no només en aquest sentit. El fet que els vespres siguin agradables amb més hores solars i que molta gent tengui vacances també ajuden a moure activitats culturals als carrers.

A la zona de ponent de l’illa, és digne d’aplaudir que, contràriament al que diríem a l’hivern, el poble no estigui mort, sinó que amb uns aires molt diferents. Els carrers estrets i les places il•luminades del casc antic de Ciutadella s’omplen cada dia de vivor estiuenca. Sigui el dia que sigui de la setmana hi pots trobar concerts, xerrades, cine a la fresca, festivals, mercats d’artesania, exposicions, etc. Tot s’hi val per fer més ambient; i clar, més turisme.

Així, però, podem gaudir en el cas de la música de cantautors i grups de renom com Sanjosex, Antònia Font o Manel (aquests dos darrers a Maó) tant anomenats darrerament per formar part d’aquesta nova generació de músics que canten en català i que obtenen números u de ventes. També músics de casa que ara tenen l’oportunitat de fer-se veure.

I és la música la que precisament s’ha fusionat amb el cinema enguany amb la tornada del Festival de Cinema Mediterrani de Ciutadella de Menorca (més conegut com a Mèdit) en la seua 3era edició. Una música i un cinema a la fresca, mediterrani i per a tots és un dels propòsits del Festival, però segur que també de totes les activitats que d’alguna manera en general ens permeten viure un poc més viu aquest estiu.

Ardent himne

2011-07-18T21:19:00.003+02:00

Aquestes són les hores de sols velocíssims,

i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,

per damunt les escales del vent, cavalls de somni.

S'eleven a fogueres abrivades,

mouen el fum vermell i la tenebra roja

i empenyen els reflexos de l'incendi.

Arriben a les nits que bateguen de foc,

corren per diamants cremats, arena, cendra.

Per les ones roents del paradís,

volen damunt les flames afuades.

Homes alats de llargues cabelleres combaten

amb l'espasa del vent i de la llum.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins Imitació del foc (1938)

Sant Joan, tot l'any

2011-07-10T20:07:00.003+02:00

Les veus foranes diuen que a Ciutadella tenim el tema de les festes de Sant Joan present al llarg de l’any. És un tòpic dir que les festes d’un any encara no han acabat i que tothom ja pensa en els dies que falten per les pròximes. També ho és el fet que els dies postsantjoan siguin dies d’anàlisi de les passades festes i, a la vegada si toca any de nomenament, de dubtes i rumors sobre la nova junta de caixers que es designada oficialment dia 9 de juliol.

Enguany, en aquest sentit, ha estat una excepcionalitat. El fet que la festa s’està desbordant a causa de tanta gent visitant ha fet desvirtuar alguns actes de les festes i consegüentment ha activat el nivell d’alarma. Els dies posteriors de les festes han estat dies d’opinió i de valoracions que, gràcies a les xarxes socials, crec que no havien estat mai tan elevades. La massificació, la falta de respecte cap a la festa d’alguns forasters, l’amor i les avellanes, la música dels bars, les corregudes as Pla, etc. Des d’un punt de vista personal, és evident que s’ha de fer cosa urgentment i crec que, independentment del color polític i per raons que ara no venen al cas, si no actua la present corporació municipal no ho farà cap.

Des de fa una setmana tot va aturar-se, però, per dedicar-se a la designació de la nova junta de caixers del pròxim bienni que va fer-se vertaderament oficial ahir, commemorant a la vegada el 453è aniversari de l’assalt dels turcs a Ciutadella. Una vegada més, i d’una forma indignant, la premsa va avançar-se als esdeveniments, aconseguint així protagonisme i eliminant la grata gràcia de la incògnita del 9 de juliol tan pròpia d’aquí.

50 anys C.B.Boscos

2011-07-06T20:05:00.004+02:00

El Club Bàsquet Boscos de Ciutadella de Menorca celebra cinquanta anys d’història. En motiu de la important celebració, el club està preparant diferents actes per a dur a terme la pròxima temporada. Un dels projectes que el club està organitzant amb molta il·lusió és la creació d’un llibre que reculli tota la seua història: des dels inicis en els anys seixanta a l’actualitat.

Durant aquest estiu el club ha obert un plaç d’enviament d’informació i imatges perquè puguin aparèixer al llibre i perquè a la vegada puguin servir per a una exposició, vídeos i altres coses. Així, idò, si heu passat pel mític club (presidents, directius, entrenadors, àrbitres, jugadors, col·laboradors, afició, etc) i teniu retalls de diari, anècdotes, records, imatges, etc ho podeu enviar sense cap por als organitzadors.

Podeu enviar-ho al correu electrònic del club (c.b.boscos-ciutadella@hotmail.com) o a en Fel Cortès del carrer d’Artrutx (fotos) o al correu d’un servidor (benejam_guillem@hotmail.com; informació). D’altra banda, a les xarxes socials podeu trobar grups on també podeu enviar informació i informar-vos dels diferents actes que el club organitzarà (Boscos de Ciutadella, Partits de Veterans C.B. Boscos Ciutadella, etc).

Ajuda’ns a col·laborar en el projecte i tots junts farem que la celebració dels 50 anys sigui una realitat!

En s'estiu

2011-07-04T18:25:00.004+02:00

En aquest capvespre xafogós de començament de setmana torn a aparèixer en aquest espai després d’haver tancat un nou any acadèmic i unes vacances com a recompensa. Han passat un parell de setmanes d’ençà que finalitzà per a molts el curs acadèmic i des de llavonces hem gaudit un any més d’un gloriós Sant Joan i hem donat per començat ja un nou estiu.

Avui m’ompl d’incertesa el fet que comenci novament una etapa rutinària deixant enrere un estil de vida que sé que tot i així retornarà d’aquí a dos mesos. En aquest capvespre, En s’estiu d’Antònia Font em recorda contínuament que és estiu i “el que és viure tranquil” en aquestes illes encara que s’hagin acabat les vacances.

És el paisatge una de les coses que em fa viure amb més intensitat aquests mesos d’estiu. Una Menorca radiant que de cada vegada apreciï més perquè no la tenc al llarg de l’any. I uns amics, i una família, i un excel·lent menjar (que, per cert, en s’estiu està en la seva esplendor).

M’agraden aquest vespres d’estiu asseguts a les places de Ciutadella amb concerts, els passeigs per Portocolom, els dinars de família, les finestres obertes, les berenetes de síndria, raïm i formatge. M’agraden aquestes illes en s’estiu perquè és el que em reconforta, el que no em fa enrocar, el que em fa viure adés i ara realment tranquil.

Els colors d'una festa. Sant Joan

2011-06-22T17:44:00.006+02:00

Aquí teniu les entrades publicades els darrers tres anys sota l'etiqueta "Els colors d'una festa. Sant Joan":

- Sant Joan amb exàmens?
- Bístia noble de Binigafull
- Sensacions de festa

- La polèmica
- Un nou Sant Joan

- Mes de juny
- Premis
- Sant Joan a la xarxa

- Estrella Damm
- Foc i fum
- L'any Foc i fum
- Sant Joan sempre torna
- La festa esclata a Ciutadella
- I ja hi som

- Preparatius
- Enguany avellanes amb amor!
- Amics de ses festes de Sant Joan
- Imatges de festa

- Fabioler, una imatge no utòpica
- Una festa del camp amb protocols

Bones festes!

Sant Joan amb exàmens?

2011-06-20T01:18:00.006+02:00

Viure un Sant Joan fora de Ciutadella diuen que sempre costa molt. Els estudiants que vivim fora és un dels perills al qual ens exposam cada any amb la mateixa por de sempre: em perdre Sant Joan enguany? El mes de gener, els més previsors, ja miram quins exàmens ens poden afectar o no aquells dies de mes juny, com si hagués de ser una qüestió de vida o mort. El dia vint-i-tres estadísticament sol ser un dia favorable a haver-hi un examen, i és cert; en canvi per sort el dia de Sant Joan a Catalunya també és festa.

És evident que tot santjoaner vol ser a Ciutadella per les festes. Encara que uns més que d’altres. Ara bé, la majoria d’estudiants sempre han passat unes festes fora de Menorca: amb poca sort, qualcuns durant anys s’han hagut de conformar amb les telefonades de toc de tambor i fabiol i amb els directes d’ib3 (més modernament); d’altres amb un poc de més sort, només han hagut de perdre’s Sant Joan qualque any o, fins i tot, només qualque estona o mai.

Poc o molt tothom vol ser a les seves festes de poble, ja sigui per estar amb els teus, ja sigui per viure intensament cada sentit i racó de les festes. Malauradament, però, no tothom mai pot ser-hi i s’ha d’apel•lar a la frase que “Sant Joan sempre torna”. I és cert, però tots sabem que és dur i, a més, si mentre s’ha d’estudiar.

Des d’aquest pis Indústria, a Barcelona, cada any tenim varietat: qualcuns queden a estudiar i d’altres ho celebren per ells a Ciutadella. Enguany hem celebrat el pròleg de les festes, aquest cap de setmana marcat pel be, aquí tots junts amb gin i amb una paella de marisc (i amb la bandera de fons que no hi pot faltar i que podeu veure a la imatge). Ib3 ens ha fallat, però no fallarà els dies centrals de les festes. Aquí serà diferent, però tot i així ho viurem intensament des de Ciutadella per qui quedi, perquè, com diu un amic nostre, gaudir de les festes implica faltar ara.

Noble bístia

2011-06-17T15:41:00.007+02:00

Un poema santjoaner que recorda el cavall de Binigafull en aquell capvespre de joia en Es Pla de Sant Joan de l'any 2004.

Vas solcar ànimes a caramull
i el carrerany t’obrires amb euforia;
camí d’elogis, galop de reüll
i un ‘clic’ d’asta i anella, guardó de glòria.
Il•lusió impregnada, sang que bull!
capvespre foscant cap a la Història.

Ensortilla fou primera i darrera
i és el record des Pla qui ara t’acull.
Amb verda canya i de plata cullera
reposa tranquil i reblert d'orgull
‘Walter’ de nom, gesta santjoanera!
Bístia Noble de Binigafull.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Sensacions de festa

2011-06-13T19:15:00.003+02:00

En la puntualitat extraordinària que caracteritza la festa, santjoaners d’arreu del món fem saber amb intensitat que s’atraquen de bell nou els millors dies de l’any per Ciutadella. En els somnis, en les converses, en els pensaments dels santjoaners més santjoaners la festa guanya protagonista tot el mes de juny.

Com a festa viva i única a l’any, els preparatius són un requisit indispensable per a viure la festa amb intensitat. Ser a Ciutadella els dies previs és el millor context per a preparar-te d’un bon Sant Joan, perquè estic convençut que una festa com aquesta, de poca durada i de gran intensitat, no es viu de la mateixa manera si no t’has conscienciat abans. Per un bon Sant Joan s’ha de viure tot el procés, des de que comencen a posar les primeres banderes, a sentir els tocs de tambor i fabiol, a olorar arena humida dia 23 a matí...

És per aquests motius que viure els preparatius de Sant Joan fora de Menorca mai ha estat una feina fàcil per a tot bon santjoaner; ja no dic, no assistir-hi. Les noves tecnologies ara són una bona font d’actualització gairebé instantània de tot el que està passant. A quilòmetres de distància ens arriben els números exactes dels cavallers d’enguany, els vídeos d’aquests darrrers anys, la netejada del be, etc. però no ens arriba ni l’olor a avellana buida, ni a formatjades, ni a pastissets, ni a cavall suat, nerviós que sap impacient que la festa és a prop. Ho podem veure en imatges i sentir-ho en sons, però no serà fins que aterrem a l’illa que de nou tornarem a gaudir del millor somni més curt i més intens de l’any.

Que torni una bona Cinquagesma

2011-06-11T12:42:00.003+02:00

Apareix avui al Diari Menorca un article que només de veure el títol ja incita a llegir-lo: “Cinquagesma: de vega d’homes, a una concentració juvenil a les urbanitzacions”. L’article fa un resum de la història d’aquesta celebració tan arrelada, però tanmateix tan modificada al llarg dels anys, a Ciutadella. En mig segle d’història, aproximadament, ha passat a ser una festa estrictament d’homes que, aprofitant el bon temps de finals de maig o de principis de juny, anaven a romandre a fer bulla, a beure i a desfermar-se de qualsevol rutina,... a ser una festa de tota la comunitat, bàsicament d’adolescents, que celebren el cap de setmana majoritàriament amb alcohol i transgressions.

Pels que estem fora de l’illa i encara no havíem fet consciència, aquest cap de setmana es celebra Cinquagesma, especialment a Ciutadella. És aquesta època, perquè és la més adequada i perquè és la que més m’agrada, per reivindicar quina Cinquagesma m’agradaria viure. Evidentment que puc deixar de banda un cap de setmana a Barcelona tancat a un pis estudiant entre exàmens de juny.

Si ens remuntem a fa pocs anys, i que encara dura en qualque grups d’amics, segons la meua opinió la festa més polida es celebraria en un entremig. Si pogués triar apostaria per una Cinquagesma a la natura, tot i les seves traves, amb homes i dones, marcada per la bulla i la festa, i amb una cosa important: els primers gins amb llimonada i els primers tocs de tambor i fabiol. Regnaria la bandera vermella santjoanera i seuríem en coques rosses i sentiríem les guitarres de fons que canten aquella tonada de “per anar cap a romandre...” mentre sent sentir cantar aquell paella que fa xup-xup... Un dels majors desitjos (i records) de la vida. Oh vida, oh noble sort.

Fa vint-i-cinc anys

2011-06-01T21:15:00.005+02:00

Sempre han contat que en un dia com avui, dia primer de juny, van berenar de xocolata i ensaïmada en un convit especial en un hotel cèntric de Ciutadella. L’inici del mes de juny començava amb un plat fort, significatiu i de temporada: una boda especial a l’ermita de Sant Joan de Missa. Era l’any 1986.

Les imatges inèdites i ja borroses d’aquell dia, amb moltes persones que ja no hi són avui, ens ho recorden de tant en tant. Massa coincidències com, per exemple, que el dia triat va caure en el mes de juny, que es va menjar ensaïmada i xocolata per berenar, que la cerimònia es va celebrar a l’ermita de Sant Joan de Missa, que es va sonar el jaleo o que fins i tot es van tirar avellanes ens reafirmen que aquella boda va estar marcada per un aire santjoaner.

Intuesc que va ser una boda especial, sobretot per als de més a prop. La sensació de no haver-ho viscut és estranya i, tanmateix, fàcil d’imaginar perquè un esdeveniment d’aquestes característiques és fàcil veure’l quan realment coneixes les persones protagonistes. Fotos amb amics, amb familiars, coneguts i desconeguts, presents i absents que fa vint-i-cinc anys van voler formar part de la celebració de la seva unió.

Naturalment, i de cada vegada veig que serà més complicat, és molt difícil celebrar unes bodes de plata. Sí, de plata. És per aquest fet que aquesta celebració m’obliga a afirmar d’alguna manera, i també obligar a afirmar als nuvis platejats, que tots ens fem vells encara que a molts no ens ho sembli. Les imatges són en aquest sentit un mal rival.

M’esperava que fossin pocs els que, un dia com avui, recordessin la data celebrada. Tot i així, sé que la sorpresa d’uns regals d’amics i familiars propers han augmentat el significat d’aquesta diada. Les circumstàncies ens obliguen a allargar la festa i a celebrar-ho també el mes de juliol amb tots aquells que hi eren i encara hi són i tots aquells que, amb el seu permís, som nous i d’alguna manera ho volem viure. Haurà passat el mes de juny però tornarem a ser molts. Des de la distància, un molt feliç aniversari, pares, que fa vint-i-cinc anys.

L'art del futbol

2011-05-29T00:45:00.007+02:00

“Europa es rendeix al Barça (3-1)”

“El Barça torna a guanyar a Wembley”

“El Barça toca el cel a Wembley 3-1”

“¡El Barça ja té la quarta!”

“El Barça entra en el olimpo de los dioses”

“¡¡¡¡Champions!!!!”

Motos de colors i ous estrellats

2011-05-26T18:05:00.004+02:00

Encara que sembli impossible l’anunci d’Estrella Damm d’aquesta temporada estiuenca aconsegueix tornar-nos a seduir. Gràcies a la direcció, per primera vegada, d’una cineasta reconeguda, ens aconsegueix vendre de nou el producte: un estiu mediterrani i festiu amb la cervesa com a ingredient fonamental. La fórmula és bàsicament la mateixa dels altres anys: joventut, cervesa, platja, festes a l’aire lliure amb llumets i música, un veler, la mar, amors d’estiu, etc. Només ha canviat el nom del lloc pràcticament: Roses enlloc de Formentera i Menorca.

La repetició respecte els altres dos anys passats hauria estat molt fàcil sinó hagués estat per l’impuls d’un nou ingredient, típic de la costa brava i del Mediterrani i popular en les sèries i en els anuncis darrerament: la cuina. I ho fa per donar peu a una història d’un grup de joves que aprenen cuina a El Bulli de Ferran Adrià. D’alguna manera, a diferència d’altres anys, és important destacar que reflecteix un poc més la realitat de l’estiu de molts joves actuals: divertir-se, però també treballar, encara que sigui en un curset de cuina a un dels restaurants més prestigiosos del món.

Si els altres anys s’havien fet populars els meharis i els velers, enguany han apostat per les motos de colors. I pels ous estrellats. Qüestió d’estils per recórrer la costa mediterrània. Enganxa la història d’amor que ve sempre rematada per la frase final: “A vegades allò normal pot ser extraordinari”. Com aquest anunci, que l’etiquetes de ‘normal’ quan has vist els dos anteriors, però que quan el tornes a mirar descobreixes que és més ‘extraordinari’ que ‘normal’ com el mateix mediterrani.

La polèmica

2011-05-19T23:01:00.001+02:00

Un comentari a una de les primeres notícies de les festes que s’atraquen de bell nou no podia ser més clar: arriba Sant Joan i amb ell la polèmica. No hi ha dubte que gairebé un mes abans de les festes els nirvis entre els santjoaners ja es comencen a notar i una de les notícies, segurament la primera, que ha tornat generar polèmica és el cartell guanyador de les festes.

En general, com bé passa amb moltes de les pintures contemporànies, sembla que tothom podria ser a diferència de l’artista un pintor excel•lent. La qualitat de l’obra guanyadora sempre és posada en dubte, desconec si molt més que antany, però certament agreujada aquests darrers anys. És evident que Sant Joan és una festa tradicional, i ves que tradicional que no només en aquest sentit, sinó que molt ben encertadament amb qualsevol detall: enguany han estat molts els que amb tota la raó han reclamat una creu blanca i no vermella.

L’obra del mallorquí José Luis Quereda Lorente, tanmateix, ha destapat més polèmica per una qüestió lingüística: el nom mal escrit del poble en el cartell guanyador. En aquest sentit, no fa falta recordar tampoc com són de puristes i rivalistes els ciutadellencs com per no deixar passar el seu poble mal escrit, i més, per un mallorquí.

En aquest sentit, no val l’excusa implícita respecte les rivalitats illenques, agreujades per Sant Joan, les quals no poden ser mai un argument a favor de la mala qualitat artística. L’art és universal i tothom està convidat a participar-hi, encara que ens preguntem si un concurs així hauria de ser de caire més local. Ara bé, tots reconeixerem que les bases són les que són i el poble és el que és. La festa és de tots, una vegada més, i el cartell també, i és evident que una errada així aixequi tanta polseguera. L’errada i els cartells han estat gloriosament corregits, i ja podem fer cas als millors, als que apel•len a l’esperit de la festa i no als petits detalls anecdòtics.

L'esport menorquí, femení

2011-05-15T10:55:00.005+02:00

Despertar en aquest diumenge de joia a terra campiona de la superlliga del volei femení, no pot suposar sinó que un orgull i una satisfacció de formar-hi part. La victòria del VAC Menorca per damunt del CAV Múrcia ens ha deixat aquesta temporada un gust agredolç per l’esport menorquí: les dues potències més altes en l’elit de l’esport contraposades totalment. Una, en el descens; l’altra, en el podi més alt.

L’esport menorquí va fer història emmarcant definitivament el club en l’elit de l’esport del volei: el primer gran podi del club, el millor títol per l’esport balear femení! El Valeriano Allès Menorca aconseguia ahir la victòria més esperada per l’afició. L’afició tan destacada aquests darrers anys, i sobretot ahir, perquè sense ella diuen que res hauria estat possible. Marcava el factor camp, i així va ser. Banderes santjoaneres, gent de totes les edats i un pavelló municipal ple a vessar. S’hi celebrava la final de la superlliga espanyola i no era per a manco. La gent va respondre i les “valerianes” van acabar celebrant una victòria poc usual a la rotonda del cavall.

La victòria d’ahir capvespre va ser el punt màxim fins ara del creixement progressiu que el volei Ciutadella ha anat fent des de fa anys, discretament, apostant per la cantera i que a poc a poc ha aconseguit, amb tots els seus punts en contra, al podi més alt. Es reunia així el moment màxim amb el títol a les campiones, majoritàriament estrangeres tot sigui dit, marcat per la xiulada als polítics. Curiosament, a dos només i no a tres, que l’estimada afició podria haver-se estalviat: ¿qüestió d’ingressos econòmics per a l’esport menorquí femení?

El títol més preuat a nivell espanyol del volei femení ha acabat, salvant totes les distàncies, enfonsant curiosament a Múrcia, el rival més directe en aquest últims enfrontaments en la fase eliminatòria. El record per la desgràcia que sacsejà la ciutat fa només quatre dies va estar present damunt el camp en el primer minut del partit. La resta de temps, només es va veure en el braçalet de les jugadores murcianes. La reflexió, en una situació així, és si l’equip i l’afició contrària es mereixia una mica més de respecte. Només cal fixar-nos en el campió de lliga de futbol dels darrers dies que ben pot ser un exemple, en aquest sentit, a seguir.

És evident, tanmateix, que la victòria és merescuda: per l’esforç, per les ganes i pel públic. Els tres valors fonamentals d’un volei que crescut aquests vint-i-cinc anys gràcies, no només a uns valors econòmics, sempre importants, sinó que també gràcies a uns valors ideològics que han anat construint els seus fonaments. Crec que és aquí on avui hem d’anar a cercar els per quès d’aquesta dolça victòria. El triomf de l’esport menorquí que ens deixa, moltes voltes insuficient, un bon gust femení.

Un model de llengua per a les Illes

2011-05-07T13:49:00.004+02:00

La necessitat d’uns criteris lingüístics específics per a les Illes Balears que no apareixen en les gramàtiques normatives ha estat des de sempre un dels majors problemes pels parlants de la nostra llengua. No només pels especialistes del camp de la llengua, sinó que a més per la societat en general i, més encara, pels mitjans de comunicació que vetllen - o haurien de vetllar- per la qualitat lingüística. És en aquest sentit que ha nascut aquesta primavera, a partir d’un conveni entre l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears i la Universitat de les Illes Balears, un nou manual d’estil en format digital per acollir aquesta mancança lingüística.

La promoció d’un estàndard unificat però compatible amb les formes tradicionals de la nostra cultura hauria de ser un dels objectius més sòlids d’un bon model de llengua. A la vegada, però, hauria de representar a tot el territori lingüístic amb totes les seves variants i ser compatible la convivència entre els registres formals i els col•loquials. La creença d’aquests preceptes crec jo que és un dels valors més importants, i també més difícils d’aconseguir, d’aquest projecte que va creixent molt ben encaminat. Només per posar un exemple, adequat en el temps de campanya electoral que estem i ara qui diuen que hi haurà majoria absoluta, els mots got i tassó s’admeten igualment perquè són sinònims i perquè a Menorca es diu una forma i a Mallorca una altra.

El manual d’estil ha estat dissenyat, creat i adequat per als mitjans de comunicació audiovisuals de les Illes del segle XXI. Una necessitat evident, tanmateix perfectament adequada no només a la ràdio i a la televisió d’IB3, sinó que també a altres sectors de la societat illenca compromesos amb la nostra llengua. És cert que hi podrà haver desacords amb qualque qüestió, però veig més punts a favor per alabar la gran i profitosa tasca realitzada.

I ara, què?

2011-05-02T20:03:00.004+02:00

Tenc la sensació que la majoria de persones d’aquest món ha començat la setmana amb el mateix sentiment. La notícia del dia de ben segur que ha deixat indiferent a qualcú, però hem estat molts els que hem tingut dubtes, els periodistes mateixos i tot, a l’hora d’interrogar-se si Estats Units havia fet bé a matar el seu màxim enemic des de feia anys. Les incògnites, però, no han acabat aquí, perquè des d’un començament, acostumats com estem, hem fet bé de dubtar de les informacions que anaven arribant. Hores més tard, efectivament, ja s’havia apuntat a un fotoshop de la seva cara; i encara alguns dubten de la seva mort...

El titular del dia i la pregunta més assenyalada d’avui és “I ara, què?”. “El món ara és millor”?, tal com afirmava rotundament el president Obama, o pitjor? Serà cert que, davant ja de l’estat d’alarma per atemptats terroristes, es desencadenarà una nova guerra mundial? És ara que hem de tenir més por que mai del terrorisme tenint en ment que un atac així a Al-Qaida, no només s’implica al país americà, sinó que a tot el món? És evident que la banda terrorista no desapareix aquest segon de maig, tanmateix s’etiqueta el dia d’avui com a històric i transcendental. Només cal veure la celebració al Times Square i a la zona zero. Amb tot, em dóna la sensació que sense l’eliminació del màxim enemic Bin Laden, el terrorisme internacional no hauria encarat un futur pitjor.

Sant tornem-hi

2011-04-30T22:01:00.001+02:00

Després d’aquests dies de setmana santa, toca tornar a la normalitat. Contràriament als polítics que aquestes darreres setmanes aprofiten qualsevol imatge per fer-se més públics, he estat aïllat fins al dia d’avui d’aquest espai de lletres. L’explicació la trobem en les vacances d’una setmana santa que per qualcuns no va acabar dilluns passat, sinó que demà, i unes ganes de desconnectar de moltes coses per uns dies. Un any més, sortosament, els aprenents a l’ofici de l’estudi de les lletres hem tingut el plaer de tenir una setmana més, la setmana posterior a Sant Jordi, que jo afegesc que és per aprofitar per estar amb els nostres i, relativament, amb els llibres.

La festa del llibre va coincidir, com va passar fa més anys, en plena setmana santa. La coincidència va permetre que la diada es celebrés, segurament i especialment en el meu cas, en respectius pobles i no en la gran ciutat. Amb tot, dir celebrar és massa precipitat, perquè, com vaig remarcar irònicament en el Facebook, el Sant Jordi ciutadellenc fou espectacular. La pregunta ¿per què va celebrar-se –amb tots els seus ets i uts- el cap de setmana anterior i no el cap de setmana del 23? que he anat pensant aquests dies encara no té resposta. Entre les candidates, ni el fet que pròximament hi hagi eleccions, ni que el diumenge era Pasqua no em convenç. Vist així, una altra vegada, la decisió serà (ben) celebrar-lo a Barcelona.

Sigui com sigui, no fa falta dir que aquests dies a més a més han estat marcats socialment pel futbol i per les eleccions. Els famosos quatre clàssics estan a punt, després de tanta polèmica, de posar el seu fi. I mentrestant els polítics van fent campanya fins el dia 22. Ha estat una setmana santa de bona ocupació hotelera, però encara diuen que l’atur a Menorca segueix pujant. Enguany, la grossa de l’estiu d’Estrella Damm ha caigut a Girona i no a l’illa major de l’arxipèlag com es podia suposar, però tot i així s’augura un millor estiu. De moment, però, costa tornar a començar.

Més emocionant que mai

2011-04-15T17:06:00.004+02:00

Mourinho no parla abans del clàssic. Guardiola estrictament de futbol. La situació pels periodistes ja arriba a ser incòmoda i aquests dies han de partir de declaracions de Karanka o de Zubizarreta. El clàssic és imminent, però tots sabem que no estem al davant d’un clàssic qualsevol. Quatre clàssics, millor dit, quatre clàssics en devuit dies que auguren una Setmana Santa purament de futbol.

La sensació d’ambdós clubs és que aquí es juga tot. L’avaluació de la temporada dividida en quatre exàmens parcials per aconseguir tres títols; qui més partits guanyi, més títols se’n durà i més milions s’embutxacarà. Aquestes són les regles del joc. Ara bé, al bell mig, els protagonistes són els millors jugadors del món amb els millors entrenadors. Més que un derbi, un clàssic mundial en aquestes alçades que podrem viure quadruplicat.

Cada club apel•larà al que més sap: al futbol. En canvi, el Madrid apostarà pel joc, per les gran individualitats del seu joc i per les copes històriques que a diferència del Barça ha aconseguit; el Barça, en canvi, apostarà per l’ànima. Així ho va demostrar Zubizarreta. El fort del Barça no és únicament el poder futbolístic del joc del seu equip, sinó que també el control emocional, la peça clau de Guardiola i la que serà justament necessària aquests dies.

Una temporada resumida en unes vacances de Setmana Santa que eclipsarà totes les altres actualitats. Especials sobre els clàssics i partits en directe tots per obert. Aquesta vegada no val queixar-se. Els qui desitjaven un Mourinho a la península ja ho tenen servit: polèmica a la taula, semblantment fet aposta, durant quatre partits. Ens esperen devuit dies d’enfrontaments i tres títols en joc amb el mateix rival. Copa, lliga i Champions. De nou, ningú ho diu, però pot haver-hi un triplet. Aquesta vegada, però, amb opcions també pel Madrid. Més emocionant que mai.

Palmera darrera el balcó, en despertar

2011-04-09T23:28:00.000+02:00

PALMERA DARRERA EL BALCÓ, EN DESPERTAR
(Per a la memòria de Guerau de Liost)

La nit, amb la profunda fuga
dels seus ocells damunt tes branques
vers un dolç orient de blanques
aurores, no t'ha fet poruga

ni menys necessària al meu cor,
palmera, columna fidel
sobre qui pesa el primer cel
que m'és tornat, quan súbit mor

el déu dels somnis que em tenia,
i em trobo, nàufrag, no sé on
del temps i de la melangia;

però hi ets, noble forma, hi són
tos raigs contra el dia —oh quiet
triomf d'un pensament perfet!

Tres suites, de Carles Riba

Les bodes del diable

2011-03-28T16:48:00.006+02:00

En el marc d’una temporada en la qual sembla estar de moda el retorn a l’època medieval, l’escriptor ciutadellenc Pau Faner ens presenta una nova novel•la: Les bodes del diable. Una obra diferent de les que ha presentat fins ara, perquè ja no està emmarcada en l’etiqueta del realisme màgic que poden presentar les seves publicacions i les dels escriptors com Pere Calders o Quim Monzó, sinó que es tracta d’una ambiciosa novel•la d’aventures situada en l’edat mitjana, en la qual no hi poden faltar ni els aires mediterranis ni la cuina pròpia del segle XIII (Vilaweb publica l’article 'Fragments gastronòmics de Les bodes del diable' on hi podeu veure qualque exemple de gastronomia medieval de l'obra).

Aquests dies els diaris han anat plens de crítiques i articles sobre aquesta darrera obra; també qualque entrevista a la seva figura d’escriptor. Entre les paraules edat mitjana, novel•la d’aventures i gastronomia, però, destaquen també la de best-seller. 734 pàgines i amb una estructura precisa que donen, en efecte, possiblement una obra que enganxarà al lectors, a un públic que pretén ser divers, entre els quals s’hi hauria d’encabir tot aquell que fins ara, diu l’autor, no ha pogut acabar els seus llibres (“m’he proposat fer-ne un que no el puguin abandonar”). Per força, doncs, ens trobarem amb una novel•la d’intriga, fàcil de llegir i que resultarà, sé ben cert, força plaent.

El mestratge del doctor Faner, al dia d’avui, és veritablement indubtable. Només falta remarcar sinó, a tall d’exemple, la curiositat de l’acceptació de la seva obra: fou acceptada i publicada per l’editorial Proa no pel seu valorat nom d’escriptor, sinó que pel pseudònim de P. K. Highfield. El mèrit, idò, és ben seu. Permeteu-me acabar dient, però, que, tot i que Pau Faner sigui un dels escriptors més prestigiats dins el panorama de la literatura catalana (Premi Sant Jordi 1975, Premi Víctor Català 1983, Premi Josep Pla 1983, Premi Sant Joan 1992, Premi de la Crítica Serra d’or de narrativa (2010), etc ho ben demostren), sigui encara i malauradament un escriptor poc conegut.

Si encara no esteu prou convençuts que Les bodes del diable és una bona novel·la per aquest sant Jordi que s'atraca, us deix amb el vídeo de presentació del llibre: http://www.proa.cat/ca/video/pau-faner-presenta-les-bodes-del-diable-134.html

No tenim temps

2011-03-27T11:14:00.003+02:00

En aquesta ciutat sembla que ningú tengui temps. Fins i tot els diumenges a matí que tothom sembla que s’ha esfumat, que s’ha exiliat deu sap a on: bé dins els seus habitacles de no més de cent metres quadrats, bé els més benestants que tal vegada gaudeixin d’una segona casa pels voltants de les grans conglomeracions. No és broma, la gent d’avui dia realment té por del temps i de les seves forces. Ja poden dir els experts que el canvi d’hora és per a un estalvi d’energia i que ara el dia s’allargarà en temes de sol i aquestes coses. No, senyors, el temps ens està menjant a tots sencers talment com si d’un tros de paper en fas una bolla de cada vegada més petita. Ja ho diu Manzoni que no tenim temps ni per a pensar i, afegesc, ni "tenim temps de mirar-nos les mans, ni un trist segon per encendre l'espelma; la flama que ens bleeix l'ànsia de carn, neix del desig i no pas de la cera” diu Florenci Salesas.

L'aigua

2011-03-22T17:10:00.003+01:00

Pensem ara en pocs segons en la importància de l’aigua al nostre món, als nostres paisatges, a la nostra vida, a les nostres històries. Pensem sinó en tot allò que constitueix, ja sigui en forma de pluja, en les mars, en els llacs, en els rius o en els torrents, però pensem també ràpidament la imprescindible aigua que bevem cada dia, l’aigua beneita o l’aigua convertida en gel. Recordem sinó les múltiples cares de l’aigua, des de la més pacífica a la més agressiva que fa pocs dies hem pogut comprovar amb la mar del Japó. El malestar i el plaer que alhora pot causar. L’odi i el gust. Pensem en tot allò que dóna vida l’aigua, a totes les formes de vida aquàtiques, les primeres que va aparèixer a la terra. O en totes les civilitzacions que s’han anat desenvolupant al voltant de l’aigua, dels rius i de la mar.

Líquid transparent, inodor i insípid, més conegut com aigua i com a H20, és una de les grans bases de la naturalesa humana. En la llengua, fixem-nos sinó amb les múltiples expressions que pot agafar: que si aigua blana, aigua crua, aigua de roses, aigua mineral, aigua potable, aigües tranquil•les, aigua de cristal•lització, aigua de clor, aigües mares, etc i frases fetes com estar amb l’aigua fins al coll, anar aigua avall, fer aigües una nau, fer anar l’aigua al seu molí o treure aigua clara.

Imaginem-nos en poc segons, a propòsit del dia de l’aigua, un món sense aigua, uns paisatges sense aigua, unes vides i unes històries sense aigua. Possiblement res no seria el que és.

(In)fidels

2011-03-19T00:54:00.010+01:00

La nit de dimarts passat acabava Infidels després de tres temporades. La sèrie d’èxit de TV3 posava punt i final amb un capítol precedit i procedit per la polèmica. Tv3 ja va desmentir que el rumor que CiU havia pressionat per eliminar-la no era cert, però tot i així a cap espectador li ha quadrat un final tan inesperat, forçat i agredolç.

En tot cas, crec que no hauria valgut l’excusa de dir que els valors d’infidelitat i d’altres que pot promoure una sèrie no són vàlids per mostrar a un públic de partir de les deu del vespre. Només cal fer una mirada a l’exterior de Tv3 i es contemplarà perfectament del que podríem estar parlant. Que us he de dir; tots ja sabem el que tenim en ment. Ara bé, potser també caldria tenir en compte la possibilitat que, suposant que ja estava previst el seu acabament, els guionistes no han sabut tancar-lo. L’excusa que per fer un producte de qualitat d’alguna manera s’ha d’aturar a temps tampoc satisfà i és normal: quan es diu que tot lo bo s’acaba, mai agrada.

Però més enllà del mal final, que segurament no en sabrem el net, la sèrie, per si ningú ho recorda, fins fa poc satisfeia. Vull dir que una sèrie protagonitzada per cinc dones conegudes pel públic i que volien retratar possibles situacions quotidianes era potent i acollidor, i tenia un bon nombre d’audiència cada dimarts. Sobretot dones que s’hi veien reflectides, les mateixes que els hi cau la baba i ho exclamen cada vegada que surt en Guardiola en una roda de premsa. I homes, els mateixos que ho critiquen i que s’han mirat la sèrie per l'Arlet i la majestuosa Cruz o, el que és el mateix, l’Aina Clotet i l'Íngrid Rubio (i les altres, evidenment).

Els seguidors de la sèrie poden veure ara la majoria de les cinc infidels sobre els escenaris, però ja no serà el mateix que trobar-se-les els dimarts a vespre des del sofà. No m’atrevesc a dir que sempre Tv3 tindrà l’opció de retornar-nos aquell Ventdelplà que també va acabar qui sap com, però, a part de Veterinaris, coincidirem a dir que quelcom s’haurà s’ha de posar. En serem (in)fidels?

Lo pi de Formentor

2011-03-17T00:03:00.006+01:00

A propòsit del I Dia de la poesia catalana a les xarxes socials, el millor poema de Miquel Costa i Llobera...

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

lo crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor que puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades,

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera reial.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com una penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida!, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada

com l’au dels temporals.

Avui, el dia de...

2011-03-08T19:27:00.002+01:00

El blog personal L’àngel dels suburbis, d’una apreciada companya calellenca, publica avui una entrada intitulada “Avui, el dia de la dona”, semblant a tantes altres entrades blogaires en honor a totes les dones. El dia de la dona, però, coincideix amb altres, com amb el de la sobrassada a Ciutadella. Per a tot aquell – i aquella, mai no avui- que no conegui els costums ciutadellencs del darrer dimarts, conegut popularment com el dia de la sobrassada, tal vegada li resulti estrident i poc inoportuna la coincidència.

No és l’única coincidència que es produeix avui. Segons el meu coneixement, a Sitges avui encara continua, i de bo, el Carnaval. I pels culers s’hi afegeix una cita prou important com el pas de quarts en la lliga de Campions. Suposant que evidentment n’hi ha que també tenen altres afers, què predominarà avui? Les dones, la sobrassada, els disfraços, el Barça? Tot en conjunt, en parts? Desconec si avui també la llotja del camp nou es tornarà, tristosament, plena de dones per un dia, però sé que molts han homenatjat les seves dones, han menjat sobrassada, es disfraçaran i veuran el Barça.

És per aquest fet que avui dic al títol “Avui el dia de...”. Permeteu-me dir que en aquest pis d’estudiants ens adaptem, com sempre, a les situacions i no deixem que els costums s’esborrin. Escassos de sobrassada, la substituirem per una altra cosa, però tindrem dones i el Barça, com no. Divendres ja vam celebrar Carnaval i, amb ell, el dimarts de sobrassada amb germanor. Un petit homenatge tot junt, avui vespre, en directe, en el sofà com sempre del pis Indústria...

La oferta de la UB

2011-03-02T19:22:00.008+01:00

Avui us vull presentar unes dades que he tingut la sorpresa de trobar entre aquest món de les xarxes i que, tal vegada, segons les vostres perspectives i interessos qualque dia us puguin arribar a interessar. Es tracta de la oferta de la Universitat de Barcelona (UB); no dels seus estudis acadèmics, com seria d’esperar, sinó dels seus espais institucionals de l’Edifici Històric.

Poca broma. La Universitat posa en disposició de qualsevol els seus espais per a tot tipus d’actes socials, culturals, corporatius i institucionals. I ho fa, com he dit, a l’Edifici Històric, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, amb modernitat, història, tradició, experiència, singularitat, caràcter, etc. Certament, el millor edifici i espai de la Universitat i de les universitats de Catalunya. D'açò no n'hi ha dubte.

Ara bé, si miram el catàleg de les tarifes segurament serà fàcil que ens posem les mans al cap. Un dia en el paranimf, per a qualsevol acte com una inauguració o un sopar, us quedaria per 3,900 euros! Si trobau que el paranimf és un lloc extremadament luxós i històric, podríeu quedar-vos amb l’aula capella per 2,450 euros per un dia. O si encara voldríeu fer una cosa més simple i ser a fora, a l’aire lliure, tot i la seva formalitat, un dels patis de la facultat us quedaria per uns 2,000 euros...

Vull dir que totes aquestes dades són exagerades, no pel fet de voler reduir importància a l’Edifici Històric, perquè hauria de ser tot el contrari (considerats com un dels millors edificis de Barcelona, a nivell personal, més emblemàtics i alhora amb més amorositat), sinó pel fet que són preus molt alts. Clar que tal vegada tot sigui analitzat des d’una visió d’estudiant i alhora des d’aquella visó que ja està mirant què organitzar i quins espais poder utilitzar per a la celebració de la clausura de la carrera. Evidentment, però, que per aquest esdeveniment queda molt de temps i molta feina i que, com a membres de la casa, esperem que no ens faran pagar aquestes magnificències.

Un altre control policial?

2011-02-26T03:02:00.006+01:00

A Ciutadella, i com per tot, a vegades fem coses absurdes. Amb més de dos anys amb carnet de conduir m’aturen avui per primera vegada en un control policial. Ple hivern, matinada. Abans de partir de casa, mumare ja m’havia donat el bufador que tenim d’strangis per saber si dones positiu o no. Després un amic m’ha advertit que avui n’hi havia un, de control policial. Excepte aquest, cap símptoma em podia fer intuir, però, en ple hivern en una Ciutadella –he de dir la veritat- ben adormida i avorrida un bon divendres a vespre a la matinada, que em trobaria en un control i que molt manco m’aturarien…

Bona nit, em diu el local, al bell mig del centre del poble en un desplagament desorbitat com si d’allà enmig en volgueren caçar hienes d'un desert. Aturi el motor si és tan amable. Documentació, per favor. A diferència de molts, semblava una persona educada i assenyada, com a local el tenia vist, com la majoria, i em feia manco respecte que un civil o un mosso. Però tot perfecte, amb nirvis inclosos, com no, talment com podria haver somniat el primer control de la meva vida: d’una forma correcta, papers en regla, en la meva llengua i sense rastre d’alcohol.

He sortit del laberint que tenien muntat amb infinits de llumenets vermells que ja no sé si semblava nadal o una altra cosa, i sense creure’m el què m’acabava de passar he seguit cap a casa exaltat del què a partir d’ara havia de contar. Però gairebé no he tingut ni temps d’acabar de tremolar i he tornat a veure un control a no més de mig quilòmetre! He pensat que allò havia de ser un broma. Qualque somni o càmara amagada. Però no, eren els famosos guàrdies civils que ja tenen (a l’estiu) la paradeta muntada en aquella rotonda. Allò, evidentment, ja era territori seu, però a l’hivern desconeixia sincerament la seva existència. Em fan aturar a la dreta de la calçada amb el llum groc i li dic, perdona però… la local ja m’acaba d’atura. Usted tranquilo, señor, sera rapido. Documentació i sople per aquí… blablabla. D’acord, d’acord. No havia ni acabat de posar el carnet i ja l’havia hagut de tornar a treure, i el cotxe s’havia apagat dues vegades en cinc minuts. Puede seguir. Gràcies, he fet. Res de res, eh, he pensat, que fotuts que us he deixat, a voltros i en aquells… Certament, no tothom pot dir que ha parlat íntegrament en una llengua que no és la castellana a un civil ni que l’han aturat dues vegades seguides en el seus dos primers controls policials en cotxe. N’esperava més a la pròxima rotonda, en volia més avui vespre, però semblava que per avui, ara sí, ja n’hi havia hagut prou…

No pot ser

2011-02-23T23:12:00.004+01:00

No pot ser que al dia d’avui no es pugui garantir en ple dret la llibertat de circulació dels productes audiovisuals. No pot ser que pels interessos d’una persona, en extensió d’un col•lectiu, s’arribi a l’extrem del que s’ha arribat al País Valencià amb les emissions de TV3. No es pot admetre de cap de les maneres el tancament de les emissions ni la dura campanya de persecució contra Acció Cultural amb greus multes i amenaces de constrenyiment i embargaments de comptes corrent, propietats (com el Centre Octubre) i ajudes. Perquè la gentilesa del senyor Camps és evident que va en contra de la legislació europea i internacionals, però ell sí, ell ha de tenir el poder de modificar les lleis atacant la nació catalana sense remordiments. Com pot ser que al País Valencià es vegin canals internacionals i TV3 no? I molt manco no pot ser que s’utilitzi aquest tancament per cobrir les greus acusacions que se li imputen contra el cas Gurtel que tots coneixem. L’Acció Cultural farà bé de dur el procés al Tribunal Suprem, perquè no pot ser que s’elimini la pluralitat informativa ni la promoció de la llengua que s’està gestant des de fa vint-i-sis anys. Es rebutja aquest atac a la nació catalana i només es demana llibertat, democràcia i cultura.

La cuina de l'estudiant

2011-02-20T13:14:00.004+01:00

Hi ha qui ha dit que el menjar és un dels majors plaers d’aquesta vida. N’hi ha que afegiríem bo i saludable, però tots sabem que moltes vegades és difícil aconseguir-ho. Un dels tòpics contraris en aquesta filosofia sempre ha estat la cuina de l'estudiant: que si només mengem pasta, que si no sabem cuinar, que si... La majoria de vegades les causes són la poca experiència i, a la vegada, el poc temps i la brutícia que acaben generant normalment unes poques ganes de fer un bon menjar no fet ni per la mare ni per l’àvia. És el que incita a transportar, tradicionalment, des de casa els coneguts tuppers i altres menjars exquisits fets amb sofrits casolans i altres elaboracions no fàcils de fer.

L’any 2002, Margarita Torrent (Ciutadella de Menorca, 1945), llicenciada en Filosofia i doctora en Ciències Biològiques, publicava La cuina de l’estudiant, un llibre de receptes senzilles per a qui comença a cuinar. La idea neix de la mateixa experiència de l’autora que, com molts de noltros, quan vam haver d’anar a estudiar a fora vam començar a adaptar la cuina que coneixíem al ritme de la vida de l’estudiant en una ciutat sempre amb presses.

El llibre és un bona eina per a tots aquells que encara estem aprenent a cuinar. La contraportada no ho pot dir d’una forma més clara: “una introducció a la cuina per a tots que tenen poca experiència culinària, poc temps, molta gana i pocs diners, però als qui els agrada menjar bé. I per menjar s’entén menjar variat, saludable i no gaire precuinat. Allò que coneixem com menjar casolà, adaptat a l’estil de vida actual que exigeix una cuina ràpida, flexible i poc complicada”. Ras i curt, no pot encaixar millor amb el que és la vida de molts de noltros, estudiants organitzats i sans que volem fer del nostre menjar un vertader plaer de la nostra vida.

Pol·lució

2011-02-10T20:40:00.003+01:00

Aquests dies, com a ciclista urbà de la capital catalana, estic preocupat. Durant tota la setmana la pol•lució s’ha fet més evident que altres vegades i m’ha fet incrementar els dubtes sobre la seguretat respiratòria. La qualitat de l’aire sabem que, ni aquí ni a les gran capitals del món, no és bona, però quan ho percebem exageradament com aquests dies fa aixecar els nivells d’alerta.

Els nivells de pol•lució justament han incrementat en ple debat polític i científic sobre la idoneïtat de flexibilitzar els 80 km/h als accessos de la ciutat. De fet, el conseller d’Interior va afirmar fins i tot que ha estat una sort que la contaminació s’hagi disparat abans que es produís l’eliminació de la restricció dels 80.

La pèrdua de la qualitat de l’aire ha estat a causa de la contaminació del trànsit i per la pol•lució de les obres, però diuen els experts que ha augmentat també a causa de l’anticicló. Diuen també que s’han superat més del que toca els nivells exigits per la Unió Europea i, fins i tot, s’han duplicat a Gràcia i a l’Eixample.

D’aquesta manera, hi hauria suficients motius per deixar de ser ciclista urbà de la capital catalana. Contra la pol•lució no sé si els 80 km/h han afavorit o no, però el que sí que prest ja no podrem estalviar-nos és posar-nos un aparatet blancs d’aquests dels metges i de la grip A que encara duen els xinesos per la ciutat de Gaudí. També, enlloc de debatre la sort o no sort que hagin tingut alguns amb la contaminació d’aquests dies, potser prest serà més convenient esborrar “A Barcelona 1 de cada 3 morts per accidents de trànsit anava a peu” i ben remarcar que “A Barcelona 1 de cada 3 morts són a causa de la pol•lució”.

La millor dormida

2011-02-06T19:09:00.001+01:00

En Pep, o en Pep somnia truites com li deien els seus amics, es disposava a gaudir d’una de les dormides més plaents de l’any. Ho faria a consciència i amb tot els preparatius que fessin falta perquè fos la base de tot el cap de setmana que tenia de vacances. Com a bon somniador de truites, les seves dormides eren un dels valors més preuats de la seua vida. Sí, quan li preguntaves la típica brometa de quina tres coses t’enduries a una illa deserta, ell responia una bona dormida.

Realment, en Pep tenia motiu per triar les dormides, perquè poques vegades tenia l’oportunitat de dormir com déu mana. O almanco ell ho deia. Aquell dia havia tingut lliure i ho havia preparat tot perquè aquell vespre fos el millor de tots. Una bona dutxa abans del gran moment, un bon sopar, els pijames i els llençols nets i una bona dosi de son havien de ser els millors ingredients. Ho faria amb tot el gust del món, sabent que ensoldemà suposadament ningú el cridaria; ni l’irritable despertador, ni el manobre del pis de baix, ni cap col•lega empipador.

Seria dissabte i aixecar-se un bon dissabte amb poques coses a fer no tenia preu. Es disposava a sentir a aquell flaire d’un dissabte d’hivern de bon dematí a la ciutat comtal, assolellat, amb molt poc trànsit i sentir que els vesins no aixequen les persianes de set a vuit del matí com els dies feiners de la setmana. Sabia que, quan es despertés, fos l’hora que fos, s’aferraria als llençols com mai, amb més ganes de dormir i fer la vessa a dins del llit. Una hora, dues o les que fes falta...

Coses de la vida, però, en Pep, o en Pep somnia truites com li deien els seus amics, no es podia tornar a creure el que havia tornat a viure. Obrí un ull, es girà per mirar el rellotge-despertador i... només eren les vuit! S’aixecà perquè s’estava pixant la cervesa del vespre anterior i va veure que, per primer cop a la seva etapa universitària, s’havia aixecat primer que els seus tres companys de pis! Una altra ironia de la vida, reafirmà. Sort que, després de la descàrrega urinària, quedà aferrat com mai dins els nous i nets llençols d’Ikea d’aquell hivern.

Dia Internacional contra el càncer

2011-02-04T23:47:00.003+01:00

Avui és el Dia Internacional d’una de les coses que actualment em fan més por en aquesta vida. Ja podem no entendre que Vicente del Bosque sigui nomenat marquès a petició expressa del rei o que es descobreixi una dona que assegura que té 126 anys, però ens consta encara molt més de digerir (i amb tot la raó), bromes a part, que el càncer sigui la primera causa de mortalitat en el món. El temor evidentment passa per la incertesa i la idea de mort propera que envolta encara avui aquest conjunt de malalties.

La dolorosa paraula càncer no fa alleugerir el patiment de la malaltia de qui la pateix. Tot i que la mortalitat de cada vegada és menor, sembla que la cosa no té fi i que les xifres van en augment. Dissortadament tothom coneix qualcú que n’ha patit o en pateix. Ara i adés, la pregunta que es fa tothom és per què han aparegut tants càncers en aquestes darreres dues dècades. La hipòtesis d’alguns és el boom de les noves tecnologies i n’hi ha d’altres que es decanten per l’augment de l’esperança de vida i, com a conseqüència, l’envelliment.

Ni les incògnites ni la seva cura encara no s’han descobert. No obstant açò i paradoxalment, sembla que de cada vegada més, gràcies a les noves tecnologies, podrem qui sap quan superar-ho. El diari Ara treu avui que la revista mèdica British Medical Journal ha publicat un estudi informant que els cans poden detectar mitjançant l’olfacte el càncer d’intestí. Tal vegada, tot i les terribles xifres i els colpidors testimonis que ens arriben dia rere dia, hi hagi motiu per alleugerir encara que sigui un poquet aquesta por, poder fer cas al lema d’AECC i pensar que "el càncer es pot prevenir".

Estudi gramatical en base a l'expressió "collons"

2011-01-29T15:33:00.003+01:00

Com un que aixeca el país

2011-01-22T21:14:00.003+01:00

Defora fa aquell fred que pela típic del mes de gener. Feia dies que no en feia tant i quan passa sempre és millor quedar a casa amb la calefacció encesa. Estic tot sol, amb el cap com un bombo i amb por. Juga el Barça i el Menorca bàsquet, però ja veig que avui em tocarà seguir estudiant. No es pot demanar més certament per un dissabte a vespre: ni sopar “de gala”, ni pel•lícula, ni una cervesa amb els amics. Avui toca estudiar, toca l’esprint final del quadrimestre, digne d’un mes de gener tancat a casa i a les biblioteques.

Per escriure i calmar-me sempre em va bé posar-me música amb els auriculars que em van regalar els reis l’any passat. Aquesta vegada he passat de posar-me’ls perquè estic sol a casa. És un fet anormal estar-hi, perquè sempre hi ha qualcú que roda per aquí. Les circumstàncies han fet que durant gairebé tot el capvespre pogués estudiar en calma sense que ningú, ni el telèfon!, pogués desconcentrar-me. Sense taps a les orelles, només el Facebook i els diaris digitals han pogut amb jo durant uns quants minuts, però pocs.

La por que deia abans evidentment no es basa en el fet d’estar sol a casa, sinó que amb la incertesa típica de qualsevol examen. Els del mes de gener l’incrementen més, tot i que el pla Bolonya pretenia alleugerir-ho. Es necessiten forces d’optimisme personal aquests dies i diuen que sempre va bé desconnectar. Ja veieu quina ha estat la meva desconnexió: escriure en aquest espai que, encara que pugui semblar a l’inrevés, no nota el mes de gener en quantitat d’entrades. Escric aquí, a la ciutat comtal, amb màniga curt i un guarda pit, amb la calefacció encesa. Amb massa comoditats, ho sé. Estudiant, en teoria, com un que aixeca el país, com diu el meu estimat company de pis.

Potser la cançó que acab de posar per acabar aquesta entrada amb forces, que diu “que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”, hagi ajudat a que arribi el vesí d’habitació, que m’hagi alleugerit la ment i m’hagi fugit la por del cos, talment com si aquest dissabte a vespre fos com un vespre qualsevol.

Sant Antoni

2011-01-17T09:34:00.003+01:00

Torna la cita tradicional de cada hivern amb motiu de la festivitat de Sant Antoni Abat, patró dels animals. A Catalunya torna amb els Tres Tombs i a Menorca amb els Tres Tocs i la seva diada. La semblança fonètica i morfològica de les paraules és palpable. Tanmateix, només som els menorquins que celebram la “festa de la menorquinitat”. Sant Antoni es passejarà de nou avui pels carrers de Ciutadella amb el seu porc a un costat. Antigament era costum dur els animals nets i polits a l’església perquè fossin beneits. Avui dia, si més no, encara celebram i amb motiu l’important fet que va tenir lloc el 17 de gener de l’any 1287: l’entrada d’Alfons III per les muralles de Ciutadella representant la incorporació a la Corona d’Aragó i instaurant així la cultura i la llengua catalanes.

La cita tradicional dels Tres Tocs, com la dels Tres Tombs, com no podia ser d’altra manera va carregada de política. A Catalunya predominen les declaracions dels polítics; a Menorca el debat sobre si s’ha de tocar o no l’himne d’Espanya i segurament quins regidors de l’Ajuntament colcaran o no els tres cavalls que formaran, juntament amb l’ordre religiós, l’organització municipal, el pas de Sant Antoni i la banda municipal de Ciutadella, la processó dels Tres Tocs d’enguany. Els menorquins surten avui amb força al carrer a celebrar-ho. Els menorquins que estem fora de l’illa també ho celebrem? Tot i la distància, la majoria si més no ho sentirem.

El professor que està estressat

2011-01-13T00:01:00.001+01:00

El professor que està estressat mira fixament l’hora del seu rellotge impacient que acabi la classe. La teoria de la física quàntica ja li resultat més que avorrida després de quaranta anys d’explicar el mateix. Els seus alumnes, que sempre tenen més ull que el professor, ho han notat tot d’una. Se’l miren d’una manera diferent i xiuxiuegen uns amb els altres que al senyor professor avui li passa alguna cosa més grossa.

El quadrimestre passat el professor que està estressat era un home normal com la majoria dels professors universitaris: exigent amb els seu alumnes, complidor amb els horaris i poc estricte amb el programa. Se’l veia content amb el que explicava i, sobretot, quan acabava la classe i s’acomiadava amb un fins el pròxim dia si Déu vol. Es notava que el professor es posava content al sortir de classe. Potser l’esperava la dona, la continuació del seu estudi, un jugada a la borsa? Qui sap. Els alumnes mai les saben, en aquestes coses, tot i que ho desitgen.

La teoria quàntica ha deixat d’interessar també als alumnes de la classe. El professor ha volgut acabar la classe quinze minuts abans, sense dir un per què de pes, i els alumnes han optat per estudiar una altra teoria i descobrir-la. Com cada dia després de classe el professor estressat ha entrat al bar de davant la facultat, no travessant pel pas de zebra, a fer una canyeta. Ho ha fet tot sol, com cada vegada, i s’ha assegut a la barra. Ha demanat una canya i se n’ha begut mitja d’un glop. Ha obert el diari per la contraportada i ha encès tot entusiasmat un cigar dels seus. Tot d’una se li ha dirigit el cambrer colombià del torn dels matins. “Perdoni -li ha dit sense miraments- enguany ja no es pot fumar. Ha de sortir al carrer. Si vol, tenim mantes”.

Gener, de Delên

2011-01-10T00:24:00.005+01:00

Matins gelats amb boires que
no deixen veure quasi res
és molt polit dematinar
carrers estrets i un campanar.

I Caminaré tot sol
i dir bon dia a un senyor.

I es gener passen ben buits ets carrers.
Es gener, ets carrers.

I es capvespre ja és més llarg

ja fa ganes de replans.

I es gener passen ben buits ets carrers.
Es gener, ets carrers.
I es gener.
I es gener passen ben buits ets carrers.

Quan tot ja ha passat

2011-01-07T18:15:00.004+01:00

Han passat les festes i és hora de fer balanç. Fer balanç no només en el sentit de passar comptes, sinó també en el sentit del pes, perquè una de les preocupacions més grans quan tot ja ha passat és el fet d’haver gastat massa i haver guanyat massa quilos. També es pot fer balanç de les festes en un altre sentit, és a dir, si han agradat o no els llums de “Las Vegas” de l’Ajuntament de Ciutadella, si hi va haver prou ambient el vespre de Cap d’Any, si van estar tant malament les carrosses dels Reis, si el rei Baltasar enguany s’havia d’haver canviat o no el sexe i si rallar castellà ho dissimula, etc. Hagin estat tant dolentes o no aquestes festes, tal com diu la dita, les coques estan menjades i, per tant, no hi ha pas enrere.

Han passat les festes i és hora també de tornar a la rutina i veure que estem en el mes de gener. Un tornar-se a posar a la rutina que molts ja han començat, però que de ben segur estarà marcat en molts casos amb la intenció de moderar els àpats i els horaris. Toca encarar un mes de gener lleuger i, possiblement, amb nous propòsits encarats a la millora de la salut personal. La nova prohibició del tabac ajudarà a més a pensar amb la salut i de ben segur que eliminar el tabac serà un nou propòsit de molts per aquest any nou. Per fi les jaquetes no puden a fum.

El que queda de gener després de festes són propòsits, però també premis literaris, rebaixes i pels estudiants els coneguts exàmens de gener. Les biblioteques estan plenes més que mai i les hores d’estudi són moltes. Toca tornar a posar-se a estudiar fortament. Tot torna a la normalitat, com si un núvol de fum ens hagués endormiscat i s'hagués apoderat del nostre temps, de la nostra solidaritat, del nostre consumisme compulsiu i dels nostres doblers, en definitiva, de la nostra ment. Més d’un ja ha fet un sospir, no amb ganes d’haver de tornar a la rutina, sinó d’haver passat ja uns dies de festa, no ens enganyem, feixucs. Entre poc i massa, de nou, la mesura es passa. O no?

Benvinguts a l'illa internauta

2011-01-03T16:40:00.001+01:00

Així com és costum al començar un any nou surten a la llum noves estadístiques. Una de les primeres protagonistes de l’any no ha estat, com es podia suposar, el tabac i les seves repercussions del fum, sinó que la dada dels serveis de banda ampla. Les dades han demostrat que un de cada quatre cases de Menorca té instal•lat ADSL i, com a conseqüència, l’illa té la taxa més alta de tota la península. Aquests percentatges són l’excusa idònia per valorar el resultat real d’aquest mitjà que els números no demostren, però també per demostrar que a Menorca, així com qualque innocent peninsular ha dit i a pensat a vegades al contrari, tenim efectivament Internet.

Podrà ser ver que, per tant, Menorca sigui l’illa amb més línea de banda ampla a les cases particulars, però l’estadística tampoc és que sigui per tirar coets. Les deficiències en la línea de casa, comparades amb les de la Península, són evidents, però tot i així és el percentatge més alt. Tanmateix, aquest no és el motiu més clar per una queixa d’un servidor, sinó que més bé la quota que es paga –aquí i a l’altra banda del mediterrani- avui en dia per aquest mitjà. És d’aquelles coses que esperes que quan siguis vell puguis fer al•lucinar als teus néts al dir que en aquells anys de començament de segle vint-i-u l’Internet es pagava i anava amb un router amb seguretat WEP alfanumèrica i aquestes coses. Esper amb ànsia un suport via satèl•lit de forma gratuïta, no només per afirmar que evidentment a Menorca hi ha més que ADSL –les xifres són l’antítesi -, sinó també més que res per afirmar que les coses van per bon camí. Si amb un llapis portàtil i amb un mòbil l’aplicació funciona, no hi falta tant per què es pugui aconseguir. Tot depèn dels de sempre. Benvinguts, som al 2011.

Un tallat, per favor

2010-12-30T21:38:00.005+01:00

Tots sabem la quantitat infinita de maneres diferents de presentar l’essència del cafè. De la beguda estimulant originària d’Aràbia se n’ha extret moltíssim al nostre món contemporani i la vessant lingüística mai s’ha volgut quedar enrere. Tot i que els diccionaris moltes vegades no ho posen de manifest, potser sí els estudis lingüístics -reconec que ho desconec-, en la vida quotidiana hi són presents contínuament i sovint amb polèmiques.

A casa nostra una de les paraules que contenen cafè i que és sovint posada damunt la taula, mai millor dit, és el tallat. Més popularment conegut com a ‘cortado’ a Menorca, i ara faig referència a un casa nostra no generalitzat, no s’ha posat mai en dubte la seua pronuncia fins fa pocs dies. Possiblement des de fa poques generacions ens hem adonat –o ens han fet adonar- que la paraula ‘cortado’ ja està passada. Hem de ser moderns, esclar, però a vegades la pronuncia catalana, i quan dic catalana dic del Principat, ens sembla estrident. No obstant, la postura generalitzada darrerament és la que en teoria ens tocaria com a bons menorquins: la iodització, és a dir, el fenomen que consisteix en l’articulació de [j] de l'LL llatina intervocàlica, fet que no passa generalment a principi i a final de mot. Tots sabem els exemples com palla, fulla o tallat.

Pel que fa als diccionaris, la parauleta es resisteix i molt. La font que ens podria ser útil amb aquests aspectes de pronuncia ens falla. El DCVB no en diu res. Tanmateix, els diccionaris que fan aparèixer el mot el defineixen com a únic i exclusivament com a “cafè amb una mica de llet”. La paraula tallat ja veim que ens pot donar més d’un mal de cap. Esclar que sempre hi ha la possibilitat de demanar un cafè tot sol o un cafè amb llet. El morbo lingüístic emperò evidentment ja no hi és present.

Festes

2010-12-26T01:52:00.006+01:00

Torna Nadal

2010-12-24T01:26:00.011+01:00

El final d'any de cada vegada és més a prop. L'ambient lluminós festiu dels carrers; les massives compres; els sopars-dinars típics d'empreses i de grups d'amics; l'acambament de les classes; les etiquetes del Facebook a postals nadalenques, etc. ens ho fan ben pensar. La grossa de Nadal és la traca inicial de les festes. Segurament, el dia 22 és el dia de l'any que trobem el punt més alt d'il·lusió i d'esperança i, a la vegada, el punt més baix de les esperances esvaïdes de ser rics per sempre més i poder-nos permetre els luxes més grans del món. Els milions, no sé com és, es reparteixen, però mai ens cauen a nosaltres, pensa la majoria. Tot i així, la grossa d'enguany no ha anat per mal camí: ha recordat les manetes (5.0) del Barça d'enguany. Bon elogi, la sort.

Sigui com sigui, haguem tret almanco un euro o ni tan sols açò, ningú deixa de celebrar Nadal. I tothom torna a casa. Ens separam de persones i ens retrobam amb altres. Mai es té tot. Deixam de banda la rutina per uns dies. El tràfec aeroportuari i de trens aquests dies previs és absolut; les companyies estan en aforament complet. Qualsevol excusa no és vàlida per aquests dies no deixar-se veure entre els amics i, sobretot, entre la família. Tothom fa el possible per ser a casa per Nadal, encara que siguin pocs dies.

Torna Nadal. Però per molts Nadal té una part fosca. Les més dramàtiques, la pobresa i la solitud. Molt més rebaixat, a qualcuns estudiants universitaris ens sobra cosa: l'haver d'estudiar i no tenir vacances pures. Diversos grups del facebook no poden ser més clars amb títols com "Bon Nadal per a tu, jo estudio a la UB!". Evidentment, res no elimina els vespres festius més gloriosos del calendari.

Així mateix, la cara negra d'aquest Nadal passa una vegada més per haver de rallar de la nostra llengua. El protagonisme i la culpabilitat se l'endú clarament el Tribunal Constitucional amb la seua postura de cada vegada més agressiva en vers la nostra llengua. No podíem tenir una notícia tan dura de païr abans de festes com aquesta: la llengua castellana com a llengua vehicular a les nostres escoles. Fa estona que hem entrat en el joc de la corda: guanya qui estira més fort. Certament, un bon regal de Nadal per a la nostra llengua i per acabar l'any. Difícilment serà païble. Ni amb pinya, com és de costum per Nadal.

Crim múltiple

2010-12-16T16:23:00.007+01:00

El dia que ha estat a punt de nevar a Menorca es descobreix que dos dels quatre crims que Pere Puig Puntí va executar amb total sang freda ahir tenen relació amb Ciutadella. El segrest no terrorista més llarg de l'estat i l'assassí en sèrie més actiu prové una vegada més d'Olot, la capital de la Garrotxa, en la qual s'han produit quinze crims en dos anys i ha fet qüestionar què té aquest territori que estira els criminals. I el criminal d'ahir ho va fer sense cap tipus de ferededat, com si fos el més normal del món, quan certament ho és en moltes pel·lícules i novel·les de ficció però no en la nostra realitat: disparant a tirs en un bar i després en una sucursal bancària un bon dimecres a dematí. El diari Ara publica un dels titulars preguntant-se si l'home estava "boig o desesperat?" i si tots aquests crims tenen a veure amb la crisi. Es pot pensar que si els que havien de pagar en el seu moment ho haguéssin fet o que la justícia hagués anat més ràpid no hauria passat. També és molt fàcil posar-se les mans al cap, però el que està clar és que ningú treu del davant que són quatre crims. Per arrodonir la història ja podria haver-se acabat com una pel·lícula com déu mana, matant-se i podrint-se ell mateix avergonyit de la situació. Quan va topar-se amb la policia, a la sortida, encara va ser capaç de dir que acabava de matar quatre persones.

El Barça i la ràdio que enganxen

2010-12-13T01:04:00.004+01:00

A la secció mèdia del diari Ara d'ahir diumenge Garcia Morera feia un article sobre les preferències dels oients a l'hora d'escoltar els partits de futbol. "Enganxats a les 'transmis' de la ràdio" es titulava. I explicava la tendència general d'apagar el volum de la tele i encendre la ràdio. Així mateix hi feia encabir entremig que la ràdio crea addició. I és cert. Ara bé, la ràdio també ho exagera, almanco els partits de futbol.

Un diumenge com el d'ahir en què el Barça jugava a les nou del vespre per Canal+ poques possibilitats hi havia de veure'l per pantalla. L'opció més probable era d'esperar que fos o bé escoltar-lo per la ràdio o bé simplement seguir-lo minut a minut a través de qualsevol diari digital. És clar que un cop veus que el partit va en direcció d'una altra golejada al Camp Nou dels ja típics 5 a O, has de decantar-te cap a la opció més pròxima al partit. I les narracions del senyor Puyal no et deixen mai sense endinsar-te dins un partit del Barça.

I així va ser: una altra exhibició, un altre festival impecable de joc blaugrana. N'hi ha que diuen que d'aquest Barça de Guardiola ja s'ha dit tot, que no hi ha més paraules per descriure'l. Guardiola ja reconeixia ell mateix el fet de donar una lliçó i el fet que som uns privilegiats per poder veure això cada setmana. I en part ho fa gràcies als tres candidats a la pilota d'or, els tres del Barça. El programa "Hat Trick Barça" ja es queda enrera: ja no són tres, sinó cinc els gols d'aquest Barça. I ben anunciaven, com tots veiem, que vivim un moment històric.

Garcia Morera també remarcava al costat dret de l'article el fet d'escoltar la ràdio per internet pels catalans que viuen fora com una manera de mantenir el contacte. La ràdio per internet és també una opció, no només pels que no viuen aquí, per seguir un Barça d'un diumenge a vespre de pagament. Fins i tot es pot dir que dies així la ràdio guanya en diferència. Aquest Barça, sigui d'on sigui, enganxa.

Itàlia

2010-12-10T19:33:00.005+01:00

Aqüeducte

2010-12-05T00:56:00.010+01:00

Sembla ser que la situació està controlada. Però per molts que havien programat amb il·lusió aquest pont ja és massa tard. Tenia tota la pinta de ser un pont extraordinari, llarguíssim per a molts vull dir, perquè feia anys que la Constitució i la Puríssima no s'acomodàven tan bé a les butaques vermelles del calendari. Tanmateix, en un no res, tot s'ha tenyit de paraules d'odi i d'indignació cap els controladors i el govern espanyol.

Si fa un any ja em semblava aquest pont de desembre extraordinari i el titulava de pont i cova,

com no podia ser d'altra manera el present és ja un aqüeducte. Amb el permís del professor Pau Gilabert, li prenc la paraula aquedücte per referir-me a més d'una setmana sense classes i que serà ben aprofitada, si les circumstàncies ens permeten, per volar l'espai europeu i descansar un poc de la matèria per tornar-nos-hi a posar fortament abans de menjar torrons.

Ja m'haureu permès el luxe poc humil de narrar-vos una vegada més en clau personal. Com sabeu, els aspirants a filòlegs gaudim d'un prestigi afegit: una vegada més tenim més dies de festes que la resta de la societat. Aquesta vegada esperem que ens sigui d'ajuda i puguem viatjar. Realment tants de festius, però, es comprenen: tres dies naturals de cap de setmana; és suposable que fem pont el dimarts; "en teoria" dijous tenim classe; i seguidament tornen els tres dies naturals de cap setmana. Sumat i restat, cauen del cel deu dies sense classe (nou d'oficials). Sincerament, primera, la situació per tant no sembla estar controlada i, segona, és tot un senyor aquedücte -amb dos punts al vol afegits.

Prou fum, prou tabac

2010-12-02T15:55:00.009+01:00

Prest farà cinc anys que va entrar en vigor la llei antitabac i des d'aquell dia no hi ha hagut més que polèmiques sobre la qüestió. La causa de tot plegat va ser l'aplicació per part del govern d'una llei poc restrictiva que encara ara la pagam cara.

Si en aquell moment no s'hagués apostat per una restricció selectiva de llocs lliures de fum, ara no estaríem parlant de si derogar o allargar la llei antitabac a tots els espais públics sense excepcions, tal com pretén el Partit Popular i en el qual CIU, avui en el senat, ha anunciat que s'uniria a la proposta. Diguin el que diguin, es veu a simple vista que la primera llei antitabac en els restaurants i en els bars des del seu primer dia ha patit mancances. Podem valorar que va fer molt bé de tenir en compte els drets del públic, però no encara el dret dels treballadors. De la mateixa manera, mai ha tingut en compte que un espai de fumadors està més carregat de fum i sovint impossibilita el seu accés contaminat, sobrecontaminat.

A favor d'açò, cinc anys més tard, diuen que entrarà en vigor la llei antitabac el 2011. I les estadístiques no en són desfavorables: més de la meitat de les persones enqüestades estan a favor de la llei (IE 2010). La majoria de comunitats autònomes també.

Estic convençut que cal una llei com aquesta que defensi tots els espais públics sense fum, restaurants i bars inclosos, i sense cap tipus de restriccions. Si la gent no és prou madura per veure que està fent mal als altres, s'ha d'imposar d'alguna manera. Fumadors i no fumadors sabem que el tabac mata. I contínuament les associacions en contra del tabac recorden que les persones mortes a causa del tabac superen a les dels accidents de trànsit o les de la sida. Fins i tot, la xifra alarma més si unes 3.000 persones que moren pel fum del tabac moren al respirar l'aire contaminat que han fumat els altres. Consider que no és per agafar-s'ho en broma.

Advers al vent

2010-12-01T01:17:00.002+01:00

No preguntis si penso

encara en els vells dies

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta

on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols,

el meu nom de naufragi!

Vençudíssim, sentint-me

advers al vent, segura

presa del mar, no vulguis

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.

Salvador Espriu, dins Mrs. Death

A l'expectativa

2010-11-26T20:01:00.005+01:00

Després d’una quinzena de dies de bombardeig hem arribat al cap de setmana més important de tot l’any per Catalunya. El destí ha volgut que dues de les més importants cites pel país hagin coincidit el mateix cap de setmana: les eleccions autonòmiques i el clàssic Barça-Madrid no són dues dates qualsevol. I tothom que viu aquí ho sap.

Vist i viscut per un no nadiu de Catalunya l’experiència, per una banda, resulta inquietant. En un principi tenia les intencions de mantenir-me al marge d’unes eleccions que no em toquen de ple, però les circumstàncies m’han fet incidir-hi hagi volgut o no. La darrera quinzena de campanya electoral ha estat intensa. Ho ha fet especial, tot i que no massa, el referèndum per la Independència. Mira-m’ho, però, amb els ulls positius: l’avantatge d’un foraster és no haver de decidir per un vot a les urnes. El desavantatge: haver de votar en unes eleccions, més marginat de campanya electoral parlant, d’aquí a uns mesos a uns quants quilòmetres de distància.

Per l’altra, l’experiència no ha resultat inquietant, perquè un clàssic de futbol Barça-Madrid sempre ha traspassat la frontera. L’únic que es pot dir que ha fet guanyar les eleccions al futbol ha estat el fet que es va decidir que es faria en dilluns. Res més, perquè podem sentir a parlar tan de Mou com de Mas, fins i tot més del primer que del segon. La semblança fonètica trasbalsa més la situació. Sigui com sigui, els dos equips (inclosos els entrenadors) esperen el derbi amb més força i espurna que mai. Que el Barça s’està triant com el millor club de la dècada, fins i tot pot ajudar a pujar els ànims locals.

A l’anterior derbi, el mes d’abril passat, parlava de la simbiosi futbol-política. Aquesta vegada l’afirmació no pot ser més certa. Comptat i debatut, diu la tradició que demà dissabte toca reflexió. La coincidència de les urnes el diumenge ha fet que toqui demà reflexió per a tothom, fins i tot per la plantilla del Barça que té festa. Els mitjans de comunicació, amb tot, no donaran treva ni demà ni durant el post-cap de setmana que en espera. Esperem que el bombardeig de tornada no sigui tan dur com l’anada.

Preguem perquè l'avalot no ens faci oblidar que diumenge neix un nou diari.

Estem bé a Barcelona

2010-11-23T20:23:00.000+01:00

La vida continua al pis d’estudiants Indústria. Dic que continua no perquè hagi passat un fet que hagi significat un tall en el temps, com es sol dir habitualment quan passa qualque cosa impactant, sinó perquè la rutina segueix proclamant-se dia rere dia en aquest pis. Possiblement m’ha sortit el verb continuar, perquè feia temps que no deia res del pis. De fet, avui no volia escriure una entrada d’un fet insòlit que mereixia una entrada de vivències importants, sinó una entrada en honor al què passa normalment: les classes entre setmana, les visites d’amics, conflictes de llengua i de política, les feines de casa, els partits del Barça, els debats de l’actualitat, els comentaris de coses de la xarxa, els menjars a la taula d’Ikea del sofà, etc. En definitiva, la vida al nostre pis, com podria ser qualsevol altre de qualsevol pis o família. Les úniques coses que canvien són les típiques d’un pis d’estudiants que ja vaig parlar fa uns dies: brutor, problemes d’horaris i altres.

Estem bé a Barcelona. Què us he de dir, als que ens coneixeu. No ho amag i supòs que no ho amaguen els altres tres llogaters. Que estiguem més de tres mesos a tornar, ho demostra. Els hiverns de Menorca no es que siguin del tot alegres i aquí tenim tot el què necessitam (materialment parlant). Retornar-hi durant les “vacances” a veure la família i els amics que tenim allà ja ens va bé. Fa dies que som en aquest pis i, a la vegada, sembla que fos ahir quan entràvem tots quatre per primera vegada. La sensació del temps sempre és la mateixa i sembla que no vulgui aturar. D’aquí anys recordaré aquesta etapa com un tros del meu temps que vaig viure feliçment: rodant cada any a una habitació diferent seguint les pues dels rellotges. Són les decisions i no l’atzar, va dir Nietzsche, el que determina el nostre destí. D’alguna manera, tots prenem decisions importants. També en aquest pis. El de viure-hi, en aquest pis i en aquesta ciutat, possiblement ha marcat la rutina del meu futur. O no.

Els herois de la nit

2010-11-18T16:36:00.003+01:00

Ja sé quin regal vull aquest Nadal. Som perfectament conscient que si no es tracta d’al•lots petits, que els sedueixen des de fa dies amb anuncis, és difícil ja haver pensat amb el que hauràs de dir quan et demanin què vols de regal aquest Nadal. Digues-li Nadal, digues-li Reis; és una excusa perfecta pel negoci. Sent massa prest per aquestes qüestions, he de ser sincer: només volia compartir aquest desig. Es tracta de la darrera novel•la de Josep Maria Quintana (escriptor menorquí) titulada Els herois de la nit (Proa, 2010). Aferr a baix la informació de la novetat –la contraportada- de la pàgina web de l’autor. Llegiu-la i descobrireu el per què del meu entusiasme.

"Amb el ritme i la forma d’una novel•la d’aventures, Els herois de la nit recrea el setge i l’assalt que el 1558 va patir Ciutadella de Menorca –a la novel•la, Pregonda– per part dels turcs. L’almirall Piale Paixà, al capdavant d’una flota de més de cent vaixells i d’uns tretze mil homes, va arrasar la ciutat i va segrestar prop de 5.000 menorquins, que van ser transportats a Constantinoble i venuts com a esclaus. El protagonista de la novel•la, Arnau Vidal, està inspirat en un personatge històric, rescatador d’esclaus, espia del rei i autor d’un diari personal de gran interès. Aquest jove protagonista aconsegueix fugir del captiveri i trobar el seu germà gran en la bulliciosa capital otomana. Tot i la falta d’implicació del germà, que s’ha convertit a l’islam i ha esdevingut ric i poderós, Arnau s’entossudeix a alliberar els esclaus. Aconsegueix els diners per tornar la llibertat a Helena Martorell, esclava del metge del gran visir, i no cessa en l’intent de comprometre tant el rei Felip II com els poders illencs en el rescat dels compatriotes segrestats.

Els herois de la nit mostra no només l’abisme cultural entre la Turquia de Solimà el Magnífic i l’Espanya de Felip II, sinó també el rerefons d’unes societats que funcionen al marge dels principis que prediquen. Josep M. Quintana ha escrit una novel•la històrica i d’aventures que desvela la corrupció soterrada del poder."

Les discoteques, sexistes

2010-11-15T01:01:00.004+01:00

Les conviccions sexistes sembla que, com per art de màgia, hagin nascut fa pocs dies. Avui en dia tothom parla d’un fet o d’un anunci sexista, tanmateix tots sabem que encara que ningú no en parlés (o no en pogués parlar) el sexisme ha estat omnipresent des de que es va crear el món i l’esposa de Noé. No cal ni dir-ho, estem en la dècada en què més se’n parla. Que encara queda molta feina per capgirar la situació tot i que molts no hi estiguin interessats, també.

Les discoteques, per exemple. Un àmbit màxim de sexisme que segueix en la seua etapa paleolítica, i del qual ningú en parla. Com es pot tolerar que es divideixi el sexe per a pagar en un local nocturn? Homes, sí i dones, no. Les dones sempre ho tindran a favor per entrar a una discoteca: entraran gratis, tindran descomptes, no tindran problemes per entrar segons la vestimenta, beuran més copes gratis que els homes, etc. Fins i tot, es veu d’una hora enfora: qui treballa a una discoteca? La majoria dels que fan feina darrera i/o damunt la barra són dones. I no són dones de qualsevol estètica. No fotem. Mai tampoc serà discjòquei una dona, per favor! Fins i tot, llegiu aquesta, perquè encara s’ha anat més enfora: per València l’any 2009 es volia sortejar a una discoteca un augment de pits valorat en 4.500 euros!

Vist des d’aquest punt de vista, molts pensareu segurament que les estan beneficiant, quan en el fons les tracten d’objectes, com un objecte de mercat. Si ens remetem a un diccionari, el DIEC mateix, la paraula sexisme es defineix (com a segona entrada) com a: “conjunt d’actituds que es caracteritza pel menyspreu o la desvaloració de tot el que són o fan les dones”. En aquests casos de les discoteques, el govern ha posat mesures? Diuen que sí. Ara bé, lamentablement, res no ho fa indicar.

Una vegada complerts els devuits anys em pensava que el meu accés a les discoteques seria il•limitat. Des de llavonces, i en particular ahir mateix quan un grup d’uns set o vuit homes (diguem-li joves) no ens van deixar entrar perquè no portàvem cap dona, no he deixat de veure que l’estat de la qüestió no només segueix anant cap aquesta direcció, sinó que a més a més cap a una de trista i intolerable direcció sexista.

Entrevistes per la llengua

2010-11-13T16:56:00.001+01:00

El Papa és a prop!

2010-11-05T19:05:00.006+01:00

L’esperada visita del Papa Benet XVI a Barcelona té el compte enrere. Falten dos dies perquè una de les persones més importants i amb més respecte del món visiti la ciutat. La repercussió social que està generant des de fa dies té un valor afegit que té la seua lògica: visita Barcelona no només el cap més important de l’església cristiana, sinó que també consagra un temple que s’obre a la llum per primera vegada. I no estem parlant d’un temple qualsevol, sinó del temple de la Sagrada Família de Gaudí conegut arreu del món.

Les opinions diverses –a favor o en contra- ja s’han anat posant damunt la taula des de que es va saber que vindria. Des de llavonces, el que ha tingut més popularitat ha estat la seua contra amb la campanya “Jo no t’espero” apostant a favor de la laïcitat. No obstant açò, tots sabem que les reaccions a més a més d’anar dirigides cap a la no-religiositat, han anat sobretot en contra del gastament desmesurat que ha fet l’administració catalana (2 milions de despesa pública). No es pot amagar, però, que per Barcelona i en concret per l’església catalana significa un creixement religiós, social, econòmic i cultural. Diuen que han pronosticat que a llarg termini seran un 30 milions de guanys. La diferència és notable.

Un valor afegit i de gran pes pels antipapa és que no es pot amagar la cara de l’actual papat. I tenen raó. Tots ens hem fet ressò de la cara de vergonya d’aquest papa: casos de pederàstia, de preservatius, d’ordenació de les dones, etc. Escàndols que són capaços de repugnar la gent amb un mínim sentit comú.

Més enllà d’açò, es considera la vinguda del Papa a Barcelona com la visita de l’any i com una de les visites més importants de la història. La presència d’una personalitat tan gran com és actualment (sense oblidar que, a la vegada és cap d’estat) està generant una revolució mediàtica exuberant. És el tòpic, però realment aquesta vegada les xifres sí que parlen totes soles: uns 60.000 assistents en cadira, 380 autocars, 35 pantalles gegants, 40.000 hòsties per a la comunió, 2.319 periodistes acreditats (119 internacionals), 150 milions persones aproximat d’audiència televisiva, balcons llogats (amb poc èxit), etc.

Potser és fàcil fer-se’n enfora, però estar quasi immers a la zona blindada exterior de la Sagrada Família comporta no restar aliè a la gran recepció que s’està preparant. El barri del temple està a punt de quedar quasi blindat: tot tipus de cossos de seguretat tant per terra com per aire ho estan controlant tot com mai s’havia vist, TV3 està efectuant possiblement el desplegament més gran de la seua història i la infinitat d’operaris que pul•lulen des de fa dies fan qualsevol neteja i mesura de màxima seguretat al voltant de la Sagrada Família. Les mesures, no deixa de ser evident, que són extremes, però viure-ho d’aprop té la seua gràcia per tots aquells qui ens meravellen aquest tipus de dispositius de talla XXL.

Ara bé, salvant les distàncies amb les paraules de Rajoy, el que trop més positiu és l’elecció del català com a llengua de transmissió a nivell internacional. Per fi, la llengua catalana, aconseguirà no veure’s discriminada, ans el contrari, en un acte públic de gran escala: només per açò ja val la pena que el Papa vengui a Barcelona. S’hi pot està en contra i no s’hi pot estar, però també es pot posicionar ni favor ni en contra com fan molts. Per a mi, només per ser-hi a prop, ja m’ha fet per entusiasmar-m’hi. El Papa és a prop!

Premis Octubre. València

2010-10-30T20:46:00.003+02:00

Com no podia ser d’altra manera, en acabar l’octubre i en arribar l’autumne, arriben un dels premis més consolidats i de més prestigi de les lletres catalanes. Més coneguts com els Premis Octubre, aquesta nit vestiran de gala l’edifici Octubre amb la seua trenta-novena edició a la ciutat de València, una nit sempre carregada d’emocions.

Els premis literaris són la traca final de tota un setmana plena d’activitats culturals, les quals giren entorn dels tradicionals congressos. Com és d’habitud, els tres que enguany s’han dut a terme no han defugit de l’actualitat: l’històric congrés de mitjans de comunicació ha assolit el seu XIV any amb el tema dels “nous mitjans i noves pràctiques. Joventut, informació i comunicació”; s’ha parlat de les dones i les nacions al nou “Congrés Internacional de Dones i Nacions”; i l’Encontre d’Escriptors ha celebrat el seu XXII any amb el títol i el tema de “novel•la negra, novel•la social”.

No sent aliè el fervor popular que ha causat el fenomen Stieg Larsson, la novel•la negra ha reviscolat posant en evidència la importància del gènere literari, moltes vegades menyspreat i considerat com a subgènere. Diferents i importants figures de la crítica i la literatura negra, policíaca, social, detectivesca han analitzat i explicat el seu punt de vista: des dels escriptors Marià Sanchez, l’internacional Philip Kerr, el conegut Ferrant Torrent o el mallorquí Sebastià Bennàssar fins a, per exemple, investigadors de la Vanguardia (Bordas i Martin de Pozuelo). S’han tractat temes de crims professionals, de corrupció política i econòmica, de la màfia del nostre país, de la immigració, etc encarats a la literatura negra com a gènere, sense deixar de banda la literatura catalana qüestionada en aquests casos entre la ficció i la realitat.

Les jornades octubrines es van donar per acabades ahir vespre amb la clausura oficial a càrrec de Veit Heinichen. Avui ja només queda l’esperada Nit dels Octubre quan es celebraran i es lliuraran els premis de narrativa andròmina, poesia, assaig i teatre d’aquests trenta-novens premis.

Joan Solà, in memoriam

2010-10-27T19:06:00.003+02:00

Immers en les jornades octubrines que es celebren aquests dies a la ciutat de València, no puc deixar de sentir una de les pèrdues més significatives que la llengua catalana acaba de patir avui. No només ens ha deixat la persona que va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any passat, sinó que ens ha deixat el filòleg i el lingüística més important d’aquests darrers anys, el lingüista defensor de la terra catalana, de la llengua catalana i, m’atrevesc a dir, el que ha vingut després de Pompeu Fabra i Joan Coromines.

A Joan Solà l’acompanya un llarguíssim currículum d’amor i lluita a favor de la llengua catalana. Autor d’una quarantena de llibres de sintaxi, història de la llengua, sintaxi, lèxic; de nombrosos col•laboracions a la premsa (precisament, la setmana passada s’acomiadava amb un “Adéu-siau i gràcies!" dels lectors de l’Avui després de 36 anys d’escriure una publicació setmanal); gramàtic de la Gramàtica del Català Contemporani (GCC); i després d’obtenir molts premis reconeguts i anys de classes en diferents universitats, el mestre Solà deixa, inevitablement, un buit en la llengua i en la lingüística catalana.

Sortosament, la setmana passada va ser a temps d’assistir a la publicació del llibre en homenatge seu (Joan Solà. 10 textos d’homenatge) que amics i professors li van dedicar emotivament. No hi ha cap dubte que Joan Solà ocupava un lloc privilegiat en la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona. De fet, ha marcat i marcarà la història de la llengua catalana. El mestre dels mestres ha deixat pas als joves, com va dir en el darrer article. Com a gran defensor del català, només queda que donar-li emotivament les gràcies. I sé cert que, tot i així, encara serà poc.

Els pisos d'estudiants

2010-10-21T20:36:00.004+02:00

Tots aquells que han passat per un pis d’estudiants a la seua vida coincidiran a dir que és tota una aventura. La majoria potser diran que va ser la millor època de la seua vida i que en tenen molts bons records. De fet, segur que no m’equivoc si dic que segur que ho recomanen.

La vida a un pis d’estudiants sempre fa il•lusió. La situació té la seua lògica, no ens enganyem: persones joves, de no més de vint anys, naturalment cansats dels pares ja no volen viure amb ells. Un pis d’estudiants sempre és la fórmula no només per sortir de casa, sinó que a la vegada per créixer, canviar de vida i viure en llibertats. Si, a més a més, hi afegim les circumstàncies que patim (o gaudim) els que sortim fora d’una illa com si féssim un tipus de Séneca espanyol, tot augmenta. Per aquest fet, és important, i ho dic des d’un punt de vista personal, tal com segur dirien els sociòlegs, començar la nova vida amb punts semblants als que tenies abans. És difícil però per exemple viure amb amics coneguts ajuda.

Nogensmenys a un pis d’estudiants hi trobaràs el que no trobes a una casa normal. D’entrada, bordell, molt de bordell, fins que una mare i/o un pare decideix posar peus al pis. Però també situacions de tot tipus: horaris mil i diversos, persones mil i diverses. N’hi ha que es queixeran de la falta d’organització (de neteja, de compres), altres de la renou a les tantes de la nit, dels que fan massa temps a la dutxa o al lavabo en general, del maniàtic del pis de fer feina en grup cada dia al mateix pis, dels que voldran posar una rentadora i no es podrà, dels canals de televisió, dels que sempre porten el típic nòvio/a, de l’escurada, dels que xumen de la garrafa d’aigua de 5L marca Caprabo, dels que deixen els llums encesos i podríem seguir i seguir. Fins i tot, n’hi haurà que es queixaran de tot o n’hi haurà que no diran res, però ho pensaran.

Un pis d’estudiants et transforma, a poc a poc, en una persona adulta. Qui et farà el menjar, i la roba? I els problemes generals d’una casa? Ja ho veiem, les responsabilitats d’un dia per l’altre cauen un damunt l’altre. A un pis d’estudiants no trobaràs la roba plegada i planxada, ni tampoc el plat de canelons a taula just quan arribes de classe afamat passades les dues, ni tampoc trobaràs els plats i els coberts nets a punt de fer servir. Ara bé, tots els qui hi han passat saben que darrera tot açò hi ha un altre caramull de coses, un caramull positiu que segur que sempre recordaran com a la millor època de la seua vida.

De pel·lícula

2010-10-17T01:41:00.008+02:00

Barcelona. Pis d’estudiants. Passen uns quants minuts de la una del vespre. Teòricament ja som diumenge. La majoria, però, encara ho considerem dissabte fins que no ens despertem de nou. Feia molt de temps que no passava un cosa semblant: a casa, sense ser fora un bon dissabte a vespre, i al sofà amb una pel•lícula. Cansat de l’any passat de veure tanta Nòria, després del futbol aquesta vegada la majoria hem apostat per una cosa més clàssica i madura. La jugada ha començat d’entrada amb l’estudianta de la casa a dins l’habitació. Els altres tres, més atrevits de veure’n una de més intriga i por, estem encara a la sala d’estar: un, allargadot al sofà principal; un altre, estiradot a un dels matalassos inflables de convidat del pis; i un servidor, distraient-se escrivint, a la butaca major. La primera pel•lícula, Premonition, ja ha acabat i encara no ens hem mogut del lloc. La segona, que ja deu anar per la meitat, no és per a majors de tretze anys, sinó que de devuit. El nivell de terror ha pujat: El escondite ja ens està deixant més cagats. A partir d’aquí hi ha dues possibilitats: o bé sortir pitant cap al llit, volent començar de bon hora un diumenge dematí d’estudi; o bé seguint veient pel•lícules i acabar dormits als sofàs a les tantes del vespre. El pronòstic us l’endivin: més d’un quedarà allà on és, un anirà al seu llit i cap, demà matí, es podrà aixecar, tot i no tenir-ho dins els plans previstos.

Llongueras, la Rambla i el Papa

2010-10-13T17:31:00.004+02:00

Una vegada més el rànquing de les notícies més vistes en el nostre país demostra que el periodisme es basa, tal com feien els autors del Barroc català, en astorar al lector. Aquesta vegada el titular ja estira almanco a ser llegit: “LLongueras acomiadat de la seva pròpia empresa per la seva filla per burofax”.

Una vegada s’ha llegit la notícia s’entén la trampa tot i el titular de la notícia no ser cap mentida. En altres paraules, el popular perruquer s’ha vist acomiadat de la seua pròpia empresa (per fax!), ja que més del 50% de les accions de l’empresa són de qui l’han acomiadat, de la seva exdona i dels seus dos fills. El nom que li ha donat la vida –i més- no crec que el pugui enfonsar econòmicament ni fer-s’hi a prop.

Les qui es poden veure enfonsades són les, també famoses, estàtues humanes de la Rambla de Barcelona que a partir d’avui hauran de tenir currículum i acreditació. Amb l’intent d’aconseguir el títol de Patrimoni de la Humanitat, l’Ajuntament ja va començar fa dies la seva remodelació: alguns històrics quioscos ja han anat transformant-se en parades quasi de souvenirs i els grumets de color blau han anat encalçant prostitutes i paquis de cervesa-beer-coca-haxís. La notícia, irremeiablement, em fa pensar massa amb la neteja general de la cara de la ciutat abans de les Olimpíades del 1992.

Si hi pensem bé, però, no ens han de vendre gat per llebre. Tothom ha sentit ja en aquestes alçades que la visita flagrant del Sant Pare és a prop. Tot ha d’estar a punt: ni armes, ni sorolls, ni droga, ni prostitutes, ni un llarg, llarguíssim etcètera que s’està preparant per a Benet XVI. A Barcelona, ciutat coneguda internacionalment, regna per damunt de tot la pau i tothom ho sap. I és que aquest llarguíssim etcètera més irònic que realista té més motius que el conegut Llongueras escanyat per ser en els primers llocs del rànquing de les notícies del nostre país.

Contra Ramón Bauzà

2010-10-09T18:29:00.005+02:00

La casualitat, diu Vicent Partal al seu article editorial d’avui, ha fet que aquestes últimes hores hagen coincidit unes quantes anècdotes lingüístiques (...). La primera, la roda de premsa que van protagonitzar els dos jugadors de la selecció espanyola, Gerard Piqué i Sergio Ramos, va deixar una altra vegada damunt el parquet un nou atac a la llengua catalana. Una vegada més, una resposta en català ha originat una molèstia i una burla per part d’un ignorant espanyolitzat de cap a peus.

Qui ha deixat amb més evidència la seua ignorància ha estat el senyor Ramón Bauzà, president del Partit Popular de les Illes Balears, que va expressar ahir que derogaria la llei de normalització lingüística de la comunitat autònoma si guanyava les properes eleccions. Ignorància bàsicament no només al dir que la llengua que es parla a les Illes Balears no és catalana, sinó també al equivocar-se greument al dir que els illencs diem “tassó” i no “got”, quan se diu perfectament “tassó” (a Mallorca) i “got” (a Menorca). Ignorància en llengua i en història.

El conflicte social que ha causat s’entén perfectament sabent només aquestes dues premisses. Fins i tot, altres partits han dit que no faran pactes postelectorals si Bauzà aplica la llei i, encara més, la premsa diu que l’anunci de Bauzà ha indignat bona part del partit. I tenen tot la raó del món: Bauzà, com diuen, ha volgut ficar el nas on no li han demanat.

Els ciutadans illencs fa vint-i-quatre anys que tenim garantit el nostre dret lingüístic quan el 1986 va votar-se per unanimitat dins el Parlament (fins i tot el Partit Popular ho votà, diuen). Ara, Bauzà, vol passar per damunt de l’estatut d’autonomia. Seria, sense cap dubte, un pas més cap a la substitució lingüística de la nostra llengua que no fa res més que retrocedir amb energúmens d’aquest estil i molts més de la seua talla. Ja ho ha dit Vicent Partal que “si els espanyols dedicaren a l’aprenentatge d’una miqueta de català la meitat de les forces que dediquen a indignar-se quan hom hi parla, a hores d'ara això de la llengua ja no fóra cap problema –ni el seu país s'encaminaria cap a l'abisme, com s’hi encamina ara”. Preocupat i indignat alç la veu per la nostra llengua catalana, faltaria més!

Noves paraules d'agur

2010-10-08T15:22:00.002+02:00

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,

ni amb mots apresos al més savi lèxic,

ni amb rares pauses o subtils silencis,

no esgotaràs tots els noms de la mort.

Només recorda

que es diu vell caminant i també mur,

i com jo que parlo, i com tu que escoltes.

Després, si així ho vols i t'agrada,

vist que la lluna encara

surt puntual de la fredor del mar

i el vent, albardà foll,

xiscla i s'escampa per les seques vinyes,

et serà lícit de sentir-te culte

i, a estones, qui sap si felicíssim.

Salvador Espriu, dins El caminant i el mur (1954)

"Com més mar, més vela"

2010-10-06T00:09:00.008+02:00

Passat l’equinocci tardoral del mes de setembre i les festes de la Mercè de Barcelona, no hi ha excusa que valgui. Ja és hora de posar-se les alcalines de llarga durada. El fred està arribant a poc a poc perquè no ens esvalotem i, a la vegada, sembla que les festes s’han d’anar esgotant. Açò no obstant i força sorprenent, aquest mes que acabem d’encetar promet mes que el passat. Tot i així, abans de tot cal prevenir el lector d’un infart miocardíac com quan el Barça està a punt de guanyar una final.

D’entrada, comencem fort: aquest mes d’octubre que fa cinc dies que hem inaugurat, a nivell de calendari, no ocorre des de l’any 1465, és a dir, des de que poc abans que Cristòfor Colom descobrís Amèrica o poc després que el pintor Miquel Àngel i el poeta Ausiàs March morissin. I la cosa no s’acaba aquí, perquè és l’únic mes de l’any que té cinc caps de setmanes, tots amb el divendres inclòs. Nogensmenys, no cal oblidar la festivitat del dia 12 que comença el divendres amb un pont llarguíssim, amb el dilluns 11 festiu per alguns. Si ho resumim, ens queden pocs dies de classe, molt pocs i només acabem de començar el curs. I si ho trobeu poc, el novembre comença una altra vegada en un dia festiu.

Fins aquí les meves intencions de donar-vos ànims per treballar i/o estudiar aquest mes d’octubre. Ja ho diuen que "com més mar, més vela" i és que si encara no has quedat convençut et propòs una efemèride poc habitual: celebra-ho dia 10 del 10 del 10 a les 10 i 10, encara que sigui tocar-te el nas, però fes-ho. Segurament podem enllaçar-ho amb el llarg significat del número 10 que vaig recollir el primer dia de l’any en aquest espai. Poca cosa podem fer, doncs, davant aquesta perplexa agenda octubrina.

"Fer diumenge"

2010-10-03T23:57:00.002+02:00

Existeix la coneguda dita “fer dissabte” i s’utilitza –o més bé, s’utilitzava- per a referir-se a fer la neteja general de la casa. Encara avui tota casa té un dia a la setmana en el qual es fa net: normalment, els dies festius, que solen caure en cap de setmana. Antigament devia ser el dissabte, segurament perquè la majoria de gent no solia treballar i reservava el dia posterior, el diumenge, per al descans.

Podríem aplicar la mateixa expressió per al diumenge i dir una cosa semblant com “fer diumenge”. Sense que forçosament hagi de consistir en fer net, podem aplicar l’expressió a una cosa semblant a descansar. Segons un dels meus companys de pis, evidentment en pla irònic, i molta gent més, el diumenge és a més el dia del senyor, equivalent a un dia per assistir a la celebració de la missa del migdia, a la missa major. “Fer diumenge”, però, pot significar el que actualment significa per a la majoria de gent un diumenge: fer qualsevol cosa que et desconnecti dels altres dies de la setmana que el temps no et deixa realitzar: escapades, trobades, futbol, cine, estudi, etc.

A nivell de gremi, els estudiants universitaris podem dur a la pràctica aquest darrer sentit de l’expressió de “fer diumenge”, però no crec que el d'anar a missa ni tampoc, per desgràcia, la de “fer dissabte”. Tot i així, no cal pensar malament, perquè un dia o altre, un moment o altre, tothom sap “fer dissabte”.

Vaga general pels universitaris?

2010-09-29T10:09:00.008+02:00

L’estudiant universitari de la UB X s’acaba d’aixecar en aquest 29S de vaga general. Una vegada més, el seu dia és incert: podrà assistir a classe? El seu deure és fer-ho. Tanmateix, sap que una vaga distorsiona fàcilment unes classes universitàries. Recordem els dos darrers anys: sense una vaga general s’han vist afectades unes quantes classes (que si Bolonya, que si Renfe, etc).

Els universitaris sabem que els professors no fan vaga, perquè no els afecta ni l’atur, ni el 5% de reducció de mitjana, ni el lloc, ni el treball. Ara bé, tots els treballadors i treballadores de qualsevol servei estan convocats a la vaga: depenen dels piquets i dels serveis de transports que, una vegada més, paralitzaran aquest país.

Avui l’estudiant X pot solidaritzar-se, sortir de casa i manifestar-se en contra del model econòmic actual. Pot sortir i viure al carrer la setena vaga general de la història de la democràcia. Pot demanar un sistema universitari més just, més igualitari. Pot quedar a casa, tranquil·lament. O pot intentar arribar a classe i trobar un cartellet que digui que el professor no farà classe. L'experiència segur que l'ha ajudat a prendre la decisió.

Canviament

2010-09-22T01:06:00.003+02:00

Escric de nou des de la rutina barcelonina. M’ha agafat per escoltar Sabina, mira per on. És tard i a la meua habitació sols es sent un petit airet del meu nou aparell electrònic, el meu nou amic íntim, company de feina, company d’aficions, amb el qual passaré hores infinites en aquest i en altres espais. La seua mobilitat, precisament, em permetrà moure’m molt més amb ell, desplaçar-me d’un lloc a un altre amb precaució, sense por que li agafa un patatús i haver de avisar al 112.

Fa uns mesos vaig dir que us avisaria del funeral del meu ja antic amic ordinador. És per açò que avui us comunic que en part aquesta és una entrada positiva: encara no és mort, sinó que l’he jubilat. Normalment quan un es jubila perd tots els dolors pel camí. I ell de moment no ha estat un excepció. I mira que estava fotut: marejos, desmais, un tumor crònic, etc. I des de que descansa tot el dia, dorm i no produeix gaire energia, quasi res de res.

Va ser dissabte quan, després de pensar-hi i tornar-hi a pensar durant tot l’estiu, el vaig substituir. El canvi, evidentment, ha estat positiu: més jove, més fèrtil, més potent, i tots els adjectius bons possibles. Una pura màquina. De moment, conviuran junts. D’aquí a un temps, segurament, emigrarà a terres més tranquil•les. Ara, el nou motor és un Pavilion de darrera generació. Quasi no se’l sent ni respirar.

El canviament és més explícit en el disseny d'aquest espai: tornen els colors freds per donar un nou aire. Esper que no decepcioni. És el que té que posin cada dos per tres nous dissenys per canviar. A la vostra salut!

Fira del llibre en català

2010-09-18T12:08:00.002+02:00

Ha tornat a la ciutat de Barcelona la coneguda fira del llibre en català. Després de passejar-se fins a Sant Cugat del Vallès ha tornat a celebrar-se aquí i ho ha fet al Parc de la Ciutadella amb més força que mai. Lleida, Sant Cugat i Girona tampoc han volgut quedar enrere i també han volgut organitzar la Setmana. Ho han fet coincidir amb la Setmana de la Diada, motiu pel qual ha augmentat l’assistència i la participació a una llarga llista d’actes de signatures de llibres, concerts, espectacles, debats i un llarg etcètera.

La data d’acabament de la Setmana del llibre en català coincideix amb l’inici de l’anual Fira del llibre Antic i Modern situada al Passeig de Gràcia de Barcelona que enguany consta de més de 52 llibreries d’arreu del món. Des de demà fins el 5 d’octubre tenim temps de fer-hi un aguait. No serà que no tinguem oportunitats aquest mes de setembre d’ambientar-nos d’olor de llibre, però sobretot d’aconseguir-ne m’és d’un exemplar. Un agraït èxit.

Temps de canvis i propòsits

2010-09-11T15:05:00.004+02:00

Les vacances escolars s’acaben aquest cap de setmana. Torna la rutina hivernal per a molts, no només pels qui comencem classe de nou, sinó que també per tots aquells que han i hem tingut qualque dia de vacances aquest estiu. Els que no n’han tingut, encara ho esperen. I els que sí, quan toca començar de nou, és el moment de l’anomenada crisi post vacacional.

El mes de setembre sempre és símptoma de nous propòsits: anar al gimnàs, seguir una dieta, estudiar més, sortir manco de festa, dormir com i quan toca; en definitiva, “centrar-se”, tal com diu la majoria. Al setembre tot torna a la normalitat. Els programes de tele ja ens ho fan saber prou bé, els anuncis també. Si fa no fa, tothom es planteja en aquesta època qualque situació anterior. Una altra cosa molt diferent és si, a mitjan hivern, més d’un 50% declara que ho ha deixat córrer.

La crisi post vacacional dóna per a molt. A qui afecta més és als treballadors i també als al•lots que van obligats a escola. Ara bé, no als estudiants universitaris. M’atrevesc a dir que la crisi post vacacional ja la vam patir quan va acabar el curs i va venir l’estiu i s’havia de treballar. En tot cas, als universitaris ens afecta una crisi de canvis, de la qual ja he parlat en aquest espai. Ens toca emigrar de nou, com els pardals d’aquí dalt, emigrar de nou a un canvi d’estat: diferent espai, diferent ambient, diferents persones, diferent horari, diferent vida. Nosaltres també tenim propòsits. El més comú: no només superar els típics propòsits de cada any del mes de setembre, sinó que també els relacionats amb el fet de ser un universitari que viu fora de Menorca.

Cuina natural

2010-09-08T01:38:00.004+02:00

Si sou dels que us agrada cuinar i trobar d’una forma fàcil una recepta senzilla i, a la vegada, natural no podeu deixar de fer l’aguait al nou lloc capdavanter de les receptes digitals: Cou cuineta. Una laboriosa tasca que acaba d’emprendre Antònia Taltavull: inserir a l’abast de tothom un blog de cuina natural amb productes frescos i de temporada.

Les mítiques llibretes de receptes que podem trobar a cada cuina que cauen a troços ja formen part de l’Edat de Pedra. Ara està de moda la recepta digital, la recepta que et permet en un sol clic veure-la amb imatges incorporades pas a pas. L’autora del blog, i a la vegada la cuinera, ofereix receptes variades, baixes en greixos i sals, sense gluten i aptes per a diabètics. Només amb el que duim de mes ja ha introduït set entrades noves, així que amarreu-vos fort que els fogons us esperen. Als estudiants que estem fora, i a tots aquells que ens agrada una cuina natural i mediterrània, sé cert que ens ajudarà.

Mester d'amor

2010-08-30T20:29:00.001+02:00

Si en saps el pler no estalvïis el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar -sacrifici ferent-,
com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit

Una situació "normal"

2010-08-25T20:09:00.012+02:00

Menorca està esgotant el mes d’agost. La tornada de les vacances serà dura per a molts turistes que han caigut en mans del prodigiós anunci cerveser estrelladammenc, però a la vegada serà plausible per a molts d’altres. 6.000 barcos diaris, mils de passatgers a l’aeroport cada dia, etc. Les xifres no me diuen res, només m’ha fet falta passar pels mateixos carrers i platges i fer feina a una empresa d’alimentació i begudes per veure que ha estat un mes d’agost ple a vessar de turisme. El factor clau d’aquesta grandària no tenc dubte d’afirmar que ha estat Estrella Damm. S’ha notat una gran diferència de l’any passat, dels darrers anys i també del mes de juliol. Anglesos i italians, però per damunt de tot peninsulars. Gent de la pela que diuen a Ciutadella, catalans. El que interessa a molts: turisme bo i de qualitat. El problema és que no ha estat del tot així, ja que la pensió completa ha fet molt de mal. Els mateixos hotelers ja han anunciat que superaran aquest mes les millors provisions que van fer a principis de temporada. I hi ha motiu.

Si a Mallorca i a Eivissa durant aquest mes d’agost ha tingut ressò el balconing, a Menorca han ocupat més pàgines de diari els diferents robatoris o els fets lamentables d’aquestes darreres setmanes a les festes d'Alaior o a Es Pla de Ciutadella, que han obert de nou el debat de la inseguretat ciutadana en general i a la zona d’oci nocturn més important de ponent. Segons una enquesta d’un diari insular, set de cada deu enquestats opinaven que Es Pla és insegur. Per contra, em sorprèn que un 30% opinava que sí, que és segur, igual que una regidora de l’Ajuntament de Ciutadella assenyali com a “normal” la situació el mes d’agost, quan s’estan donant baralles amb armes blanques, objectes il•legals per llei. A més a més, s’ha arribat al punt extrem d’haver-hi el famós vídeo dels fets de la baralla del 16-A penjat a un conegut diari insular.

Altres personatges, en canvi, davant de tant rebombori han optat per sortir salpant rumb a Mallorca amb una zódiac com si, meravellats per la situació estupefacta, l’illa germana fos com l’illa dels Porros a pocs metres de distància del nord de Menorca. Ja ho veiem, després diuen que tot el que està passant és una situació “normal”. I alerta que encara tindran el morro de dir que no s’ha fet el mes d’agost.

Ara que tinc vint anys

2010-08-19T01:13:00.012+02:00

Tot es mou, res no roman va dir Heràclit en el seu dia. Una vegada més veig com passa de ràpid el temps. Quan és qüestió d’envellir-se són molts els que es mostren reticents. Em fa por envellir-me? Em fa por, sí, però únicament perquè deix enrere uns devuit i uns denou difícils de superar. Potser també és perquè encara puc presumir d’edat, una edat envejada per a molts. Vint anys. Canviar de nombre és qüestió d’un canvi de dècada, qüestió d’acostumar-se.

Res no m’indica que demà, amb un any més i vint a l’esquena, serà un dia diferent. M’aixecaré igualment, hauré de complir amb les meues obligacions estivals i aniré a dormir, de ben segur, quan hagi passat el dia per estar segur que ha passat.

Mentrestant, però, no podré deixar de passar el meu dia d’aniversari com si no hagués passat res. Ni ara, ni d’aquí a vint anys més. A casa meua quan hom fa anys no hi pot faltar qualque detallet: no hi faltarà una bona escollida de dinar fet per la mestressa de la casa, ni qualque dolç de postra (tot i no anar-hi enrere amb tant d’aniversari a l’estiu), ni una bona bufada d’espelmes. A la feina no podrà faltar una estirada d’orelles, ni qualsevol altra mostra de fer anys i d’envelliment, ni un detallet per fer la bereneta a mitjan capvespre amb els companys. El vespre, si tot va sobre com està previst, enguany tampoc faltarà el sopar típic amb els amics més íntims a casa: enguany una bona barbacoa, amb un vinet i una Estrella a mos, envoltat d’un aroma menorquí intens.

Poca cosa més es pot demanar. Amics, família i qualque sorpresa ja afegida en el darrer cap de setmana passat. Durant tot el dia no hi podran mancar les infinites celebracions: via sms, un Facebook quasi bé saturat, per telèfon, per blog i en persona. Ni tampoc qualque típic detallet que, ho diguem o no, sempre fa il•lusió un dia així. Un dia diferent dels demés, sense cap dubte, tot i que amb la mateixa rutina diària. El gira-sol de casa ja s’ha obert, és dia 19 d’agost. Ara que tinc vint anys, com va dir Joan Manuel Serrat en el seu dia, ara qui encara tinc força, que no tinc l’ànima morta i em sento bullir la sang.

El cas Balada

2010-08-08T20:41:00.003+02:00

Fa poc, de ja no xerrar-ne, semblava que s’havia passat pàgina al cas Balada. Aquests dies, però, ha sortit per premsa que el govern de les Illes ja ha rebut els 3,3 milions d’euros d'impostos de successions que li pertoquen. Prest farà un any del fet i sembla que el llegat milionari que va deixar com a herència, majoritàriament destinat a la monarquia espanyola, s’està acabant de repartir. En total, per qui no ho recordi, la fortuna del sr. Balada es va taxar en 10,6 milions. Així, s’han repartit 6,5 milions, definitivament, a una fundació nacional i la resta, a parts iguals, als Prínceps (que, afortunadament, ho han donat a la Fundació de Discapacitats de Menorca), als vuit néts de la casa reial, i al 'Projecte Balada' que s’està ideant.

No cal oblidar, però, que encara queda per vendre el palauet de la plaça Joan de Borbó de Ciutadella, la finca de Binitalaiot, l’antiga farmàcia Llabrés de davall Ses Voltes, un bloc de pisos i un local a la plaça Federico Pareja. Tots, taxats en 1,83 milions d’imposts fiscals. Els beneficis, ja ho sabem, aniran a parar a la butxaca de la monarquia. En resum, el poble de Ciutadella només es queda en 70.000 euros per a la Fundació de Discapacitats i tot el que vulgui comprar de les antigues propietats balades. Comprar, és a dir, no vendre. Poca gent podia imaginar-se que la mort d’un home de nom Juan Ignacio Balada Llabrés a les acaballes de l’any passat podria donar tant de xerrar. Ara ja només faltaria que sortís un i proposés fer al sr. Balada pròxim fill il•lustre de Ciutadella de Menorca. Seria posar ja, com diuen, la cirereta al pastís.

Dos anys!

2010-07-25T21:03:00.010+02:00

Avui és Sant Jaume i fa dos anys que va néixer aquest blog amb el nom de La lletra d’un himne. Sembla que el temps ha passat volant, però al darrera s’hi amaguen unes quantes hores de feina i dedicació per fer d’aquest espai un blog d’opinió lliure, de narració de vivències, de literatura, de llengua, de festa i molt més. Mantenir un blog és sacrificant, però a la vegada ompl de satisfacció.

Aquest dia sempre és un bon moment per fer balanç. Ja em permetreu, per tant, que posi damunt la taula les dades enregistrades. Dos anys han donat per molt: en total, 175 escrits amb una mitjana de 7 escrits mensuals; 25 mesos d’entrades continues, totes classificades en etiquetes; un total d’uns 300 comentaris; unes quasi 7000 visites en el que duim de 2010, etc. Curiosament, el mes amb més entrades va ser el mes de març d’aquest any amb 11 articles i l’entrada que ha tingut més comentaris ha estat “Vamillara o vamellara?” del dia 27 de febrer de 2010 amb 10 comentaris. Val a dir que al govern de les etiquetes sol dominar el pensament desordenat (opinió), seguit dels textos literaris i el pensament ordenat (opinió). Una mostra fefaent del què domina en aquest espai.

El més important, amb tot, no són les dades, sinó que La lletra d’un himne ha anat evolucionant de manera positiva. Si fa un any m’alegrava del progrés obtingut fins aquell dia, avui podem estar satisfets per haver sabut aconseguir mantenir-lo un any més. Un progrés que cal repetir les vegades que faci falta que és gràcies als lectors i als comentaristes. Aquest darrer any s’han sumat petites noves estrelles, nous blogaires, a través de molts comentaris a les entrades que s’han anat publicant: alguns amb noms i cognoms, d’altres amb pseudònims força graciosos i molts anònims que no s’han atrevit o no han sabut donar la cara.

Durant aquests dos anys La lletra d’un himne ha ingressat a llistes de blogs, des dels petits blogs de caire local a les xarxes de blogosfera illenca o nacional. En definitiva, aquest petit espai obert en el món s’ha sabut escriure des de petits racons i s’ha pogut llegir des de qualsevol punt del planeta per qualsevol persona. Les noves xarxes socials, el Facebook per exemple, ha ajudat molt a difondre pàgines webs com aquesta i de cada vegada més els blogs tenen més importància dins el món de les xarxes socials.

En fi, avui és un dia per estar contents, perquè estem de celebració. No només el blog i el propietari, sinó que també tots els que heu ajudat a construir-ho: les visites sense comentaris també sumen. Tots formeu part d’aquest petit espai que segueix en vida. Per acabar, només em queda encoratjar a futurs blogaires a formar part d’aquest món virtual de blogs que ens envolta i que molts, de ben segur, ja no sabríem viure sense ell. La lletra d’un himne avui compleix dos anys de vida a la xarxa. A tots i a totes, gràcies per fer-ho possible. Un plaer poder-ho compartir.

El català a Europa

2010-07-19T21:17:00.003+02:00

Llengües com el letó, l'estonià, el finès, l'eslovè o el maltès -que no arriben al mig milió de parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea més important segons les estadístiques i no té encara cap reconeixement en l'àmbit europeu. És per aquest fet que es demana la participació de la població entrant a la pàgina web del parlament europeu i clicar la pestanya del català, perquè així no eliminin la versió en català que un jove de Lleida va elaborar. Fins ara no l'han tancat perquè s'han quedat sorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació: com més visites, més possibilitats hi ha que s’ho repensin!

Fora d'òrbita II

2010-07-15T20:05:00.004+02:00

Passen de les set del capvespre i un airet fi de tramuntana d’estiu penetra a la habitació. El gust que m’han deixat els cacauets m’obliga a aixecar-me a beure aigua ben fresca. Mentres sec amb el portàtil al davant torn a observar de nou cap a un costat el meu company. Encara no el veig gens fi: quiet a un racó del seu cau que quasi no es mou em preocupa. Pràcticament no borina.

El mes de març vaig dir que suposava que estava trastocat per la meua falta de companyia però, sobretot, pel canvi de vida que li suposava quan hi era i quan no al seu costat. Els estius, per exemple, hi estic quasi cada dia, cosa que fa que dugui un ritme de vida determinat. És diferent, dels dies de Nadal, Pasqua o qualque cap de setmana esporàdic, perquè l’estiu són dos mesos: juliol i agost, i té temps d’adaptar-se.

Tot i així, amb tres setmanes continua estant estrany. Hi ha que dir que no té edat per tirar coets i que la seva companya va morir-se fa mesos. És vell i vidu, no cal amagar-ho, i dur damunt una bona panxota. És clar, a la vegada, té el seu raconet per jeure bona part dels dies sense fer activitat física.

El problema no és només pels canvis de rutina que li faig fer, tant en menjar com en veure la llum solar, sinó també perquè el vaig canviar de lloc. Vaig pensar que aquí tindria més llum solar, ara qui a l’estiu n’hi ha més que a l’hivern. És lògic, per tant, que l’home es senti trastocat quan, encara més, té brutesa acumulada en el seu cau de vida. Suficient brutesa com per estat insatisfet amb la vida.

A més a més, aquest estiu li sintonitz poca música i encara no li he encès cap encens de maduixa. Deu ser per tots aquests motius perquè queda tancat a un racó i no mou majestuosament les aletes quan sent que xerram d’ell. Per ajudar-lo ja sé que he de fer: primer de tot, netejar-li el seu espai, ja que ell no ho pot fer; segon, mimar-lo un poquet posant-li música i encens; i, tercer, havia pensat en donar-li més menjar del que toca, però no pot. Potser provi amb els cacauets. O no, millor que no. I si li prov de donar gotes de Bach? Millor seguir una rutina de dosis de menjar de peix de colors taronja, com aquests darreres dies, a les vuit manco quart del matí.

Marca d'identitat

2010-07-08T23:23:00.002+02:00

Està de moda aferrar adhesius identificatius de la pròpia marca d’identitat als cotxes. Em fan gràcia ara que darrerament, fent més hores al volant que a l’hivern, m’hi he fixat. Deixant de banda els d’Iscomar de Navega en Amarillo que identifica a aquell qui viatja en aquest vaixell, n’hi ha que són aferrats voluntàriament. Primer va ser el toro. Després el burro català. I, més posteriorment, possiblement per contradir els dos anteriors o, fins i tot, per combinar-los, a Menorca els animals com el cavall, el be o la sargantana. A Ciutadella, el sentiment va més enfora i la bandera de Sant Joan és present tot l’any fins i tot en els cotxes. De totes maneres, el més exagerat que he vist és la bandera espanyola amb el toro incorporat.

I dic que em fan gràcia, perquè la gent no en té prou de saber el que li agrada i el que no, amb el que està a favor i amb què no, sinó que ha de fer explícita i pública la seva posició del típic i etern debat de la idea d’Espanya. Toro o burro? Tot i així, no ens enganyem que la majoria no ho manifesta, almanco en el cotxe. Sigui com sigui, a tots ens uneix malauradament una marca d’identitat tal com marca el DNI: nacionalitat espanyola. I aquests dies es fa més que present la marca d’identitat si és espanyola o no: n’hi ha que ho aprofiten per desbordar sentiments espanyolistes. Sí, ho sabem, la selecció espanyola és a la final. I sabem quina és la marca d'identitat, però no tothom s'hi sent identificat.

Filologia Catalana

2010-07-04T21:50:00.003+02:00

La Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana dels Països Catalans ha començat una campanya amb la finalitat de promoure els estudis de llengua i cultura catalanes davant la demanda de professionals d'aquest gremi. La percepció general d’aquests estudis és una titulació sense futur, sense sortides professionals i amb poca entrada d’alumnes. Tot i així, remarquen que la realitat és la contrària. És més: es preveu que d’aquí a pocs anys la demanda de llicenciats, especialment del grau de filologia catalana (tot i que ja ho és), augmenti un 20% gràcies a una gran onada de jubilació de professors de secundària i a l’arribada d’immigrants nouvinguts. A més a més, filologia catalana és la segona filologia amb més demanda (amb pocs alumnes menys que l’anglesa) i el nombre d’estudiants matriculats sempre s’ha mantingut força estable. La demanda de titulats és present a casa nostra i fan falta més professionals per satisfer el mercat. L'Acampallengua 2010 de Ferreries potser ha captivat a nous aspirants.

Estiu

2010-06-30T20:34:00.016+02:00

Fa relativament pocs dies que torn ser a casa. A casa pròpia, dels pares, natal. Quan es torna, normalment és de vacances. Sí, certament: la millor setmana de l’any amb Sant Joan ja ha passat i ha estat indescriptible com heu pogut comprovar. Ara bé, fa res acaba de començar per a mi un estiu i aquest fet significa moltes coses. D’entrada, em fa pensar ma

ssa, capgirar massa els pensaments. Per a mi, estiu, avui en dia, malauradament és obligació, rutina, horari... Altrament dit, estiu és una rutina totalment contrària que la d’hivern, primavera i tardor. Sembla que els tòpics marquen el contrari, però el meu cas i potser el d’alguns universitaris és així.

Estiu és habitar a una poble (Ciutadella) i no a una gran ciutat (Barcelona), a una casa diferent, amb unes persones diferents, amb uns horaris molt estrictes de feina quan no a la facultat no t’hi acostumen mai, amb un menjar diferent, amb feina i no estudiar, etc. Les coses no són fàcils per ningú i sembla que canvis així, persones estudiants que viatjam i canviam de tot contínuament, ens hi hauríem de saber adaptar. Enguany, però, està sent complicat.

Motius diversos, a part, l’estiu ja ha començat. Oficialment, demà ja és juliol. Estiu ja no és significat de llibertat. Estem tornant adults. Sempre queda pensar amb els que estan pitjor (i no amb els que estan millor), amb les festes de poble per pair Sant Joan, amb fer qualque viatget i acampada els caps de setmanes, amb l’actual illa Estrella Damm i les seves platges i pensar amb aires optimistes, perquè realment tot plegat només són dos mesos, calorosos, però ho són.

Un nou Sant Joan

2010-06-22T20:29:00.004+02:00

Poques paraules i imatges descriuen millor, si no és en directe, què significa el que aquesta setmana vivim a Ciutadella. La festa ja ha esclatat i poca cosa queda a dir, si no és desitjar unes bones festes!

Mes de juny

2010-06-19T13:45:00.004+02:00

Mes de juny. Tercera setmana de juny. És hora de tancar els cursos acadèmics. Resultats. La feina ben feta no té fronteres ni té rival. Tot acaba. Tot el que comença acaba. Felicitat acadèmica, els objectius es van complint. No hi ha motiu per no ser feliç. És juny i no cal ni dir que Ciutadella està a punt d’esclatar. Tothom s’estima. “Se veu, se sent, Sant Joan està present”. Sant Joan, festa gran. Olor a avellana buida, a arena humida, a gin, a cavall nerviós, suat. La tercera setmana de juny. Toc de tambor i fabiol. Els preparatius. Tot està a punt de començar. La màgia de tota festa. El més important. Les persones. El retorn. Un somni, tot plegat. A Barcelona, no se nota. Ningú diria que Ciutadella va en revolt aquests dies. Però és així i tant que és així! No podem més. En necessitam, de dosis, de Sant Joan, els exiliats. Els millors dies de l'any. El cor s’accelera. El mes de juny, el millor mes de l’any. No sé parlar de res més quan em pos a escriure aquests dies. La llunyania, el mar Mediterrani enmig ho diu tot. És juny i tenim exàmens i després, qualcuns, vacances. Petites. Però els dies més grans s’aproximen. Un sentiment, una emoció. Tot és ple d’imatges, vivències. Tot està descrit. N’hi ha vint-i-dos de cavalls, però hi falten els vuit millors. Bona qualcada s’explica. Cavaller, cavall, carrera. Rememorant la festa. L’instant més preuat. Més polèmiques que altres anys. Algunes política. D’altres, tradició. Protocol. Molt protocol. Revifarà Sant Joan. Diferent. Nova junta, nous caixes, nous i vells escenaris. Molta gent, enguany. Estrella Damm. Però, com sempre gin. Gin amb llimonada. Sant Joan és més que a prop. Solstici d’estiu. Un passió vibrant, col•lectiva, única. Il•lusió. Festers. El so d’un tambor i un fabiol. El màxim. Mes de juny. Tercera setmana de juny. Quarta setmana de juny. Bones festes!

Agonia

2010-06-17T00:07:00.006+02:00

Ja sé que aquests dies només hi ha la paraula festa al cap, però tots sabem que és la mort i que és dolorosa i molt més si és lenta. Em sap greu parlar d’aquest tema, però potser serà massa tard si no ho faig.

Fa pocs mesos li vaig diagnosticar, com a metge no oficial, un tumor al costat esquerre de color blanc i negre. Una cosa estranya, en forma onejant. El principi no vam saber quina era la causa de la seva aparició, per què havia passat i vam pensar que si no feia mal que podia seguir així. El més trist, però, és que se li està estenent a poc a poc en unes taques blaves i liles cap amunt des dels bulbs germinals.

Al dia d'avui, el tumor li impedeix fer servir altres funcions del cos. Sobretot, les de la part baixa, perquè s’hi sobreposa al damunt i guanya amb molta força sobre aquestes utilitats. La veritat és que és molt trist, però encara, com a metge no oficial, no li he diagnosticat cap medicament o vacuna per eliminar-ho del tot o evitar la seva ampliació. L’únic que he mig aconseguit fer és aturar que el seu cos s’aturi de cop, si el col•loc devora la finestra i li obr, ja que d’aquesta manera li entra aire i respira millor.

Qui fa no fa, deu fer un mes gran que està així. Des de llavonces, la cosa ha anat a més. No només d'ampliació de grandària del tumor, sinó que de desmais. Segons he pogut consultar amb altres metges no oficials és a causa de la calor i del tumor, que suposem que va ser per culpa d’un cop. Ningú ho recorda, però. El cas és que, malauradament, després de quatre anys de vida ens està deixant. Per sempre, és clar. No tornarà mai més. Desmai rere desmai ens ho confirma. Quasi cada dia, quin patiment.

Mira que n’hem fet, de coses junts: mil i unes. Mil hores junts batallant a mode de sinèrgia. Ell i jo. Els dos compenetrats per fer el màxim profit. Documents, imatges, vídeos; n’ha vist tant (o més) que jo. M’ha estat acompanyant dia rere dia des d’aquells Reis de fa quatre anys, diria, que va parar a les meves mans com a futur metge no oficial. Ha viscut moltíssim, però encara no s’ha mort. De moment, el deixaré descansar durant les festes. Que respiri, necessita repòs. Després, segur que s’haurà millorat. Ni un ni l’altre volem fer una substitució. Està malalt, ho sé i ho sabem, i és irremeiable. Ja sé que queda molt lleig dir-ho i que ell també m'ho deixi escriure (la broma no li ha agradat gens: s'ha desmaiat dues vegades mentrestant intentava publicar l'entrada!), però ja us avisaré pel funeral. Gràcies a Déu, però, que és un ordinador i no una persona. Si ho pensem així, potser no és tan dolorós.

"Premis"

2010-06-13T22:49:00.008+02:00

Després de llegir i contemplar les poesies de les estampes de Sant Joan de tots els anys fins el 2009, he escollit, segons el meu parer, la millor. Es titula "Premis", de Sergi Cleofé Huguet, i és del Sant Joan de 2005. Al costat també teniu la imatge d'aquell any.

Esperonada al darrera.

Cavall, cavaller, carrera,
asta, mà ferma, galop,
tambor, fabiol, bell toc.
Ensortilla a sa primera.

As final des Pla l’espera
s’enamorada a s’al•lot,
cavaller ja d’anys enrera
que ara arriba amb pas de trot
i rep entre un esvalot
sa besada més sincera.

Adornada amb vermell floc
i argentada és sa cullera
guanyada en difícil joc

de suor, perill i foc
des color de sa bandera.

Sant Joan a la xarxa

2010-06-09T15:59:00.014+02:00

Paradoxalment, des de sempre, les festes de Ciutadella i la seva tradició han sabut competir amb la innovació de les tecnologies digitals. En el dia d’avui, si posem per exemple les paraules “festes sant joan ciutadella” al navegador més conegut, Google, trobarem diferents webs que parlen de Sant Joan. I si només posem Sant Joan, ja es parla de les festes de Ciutadella.

Breument, m’agradaria oferir-vos les millors fonts que podeu trobar a la xarxa, deixant de banda els vídeos de Youtube i els nombrosos grups de Facebook, sense deixar de dir que són, en el moment en què ens trobem, una de les més importants fonts de difusió. D'altres fonts, en destac 4 de principals:

1. L’apartat de Sant Joan en el web de l’Ajuntament de Ciutadella, que proporciona als visitants i no visitants recomanacions, notícies i històries de les festes.

2. La pàgina oficial de Sant Joan creada per Oscar Barber (santjoanweb.com), una de les millors fonts disponibles en aquest moment d’informació santjoanera. A la pàgina, hi podeu trobar notícies, protocols, articles de festa, imatges, vídeos, ràdio, una botiga santjoanera, postals, informació turística, un interessant fòrum per discutir i xerrar de mil temes polèmics de les festes, etc

3. El web La Ciutat Noble de Ciutadella, en el qual podem també podem trobar itineraris, consells, entrevistes, però sobretot imatges, destacant un petit espai per a cada casa noble de Ciutadella.

4. I per acabar, no puc deixar de fer referència a un dels webs ja necessaris per molts al dia d’avui en aquestes dates i que es combina perfectament amb els anteriors. Es tracta de la pàgina web de Sant Joan d’en David Caules de nom I ja duen sa bandera, en la qual ens proporciona molta informació des d’un punt de vista més personal, però, a la vegada, útil i interessant. Imatges, vivències, notícies, concursos i “molta festa”, com diu l’autor. Enguany, ha incorporat una cosa nova: els podcasts de les festes. Sens dubte, un valor afegit més, com li va dir en Bep de s’Inventari, de la tradició popular de Sant Joan.

No podia acabar, però, sense fer referència a la novetat d'enguany. Es tracta del primer joc santjoaner virtual que, a més de jugar, t'ofereix valors de la festa: l'abús del gin amb llimonada o la guerra d'avellanes hi són presents. Un mitjà més de conscienciació dels bons valors. El trobareu a una aplicació del Facebook. Tothom va en revolt!

Menorca és ACB

2010-06-06T21:22:00.005+02:00

L’esport balear ha tornat a marcar en el calendari un nou dia històric. No només Rafel Nadal ha reaconseguit el número u en el rànquing de tennistes del món, sinó que també el Menorca bàsquet, el quasi ja oblidat Menorca que va pujar fa cinc anys a ACB i va baixar l’any passat a LEB, ha tornat a aconseguir una fita molt difícil en el món del bàsquet: pujar de nou a la màxima lliga.

Record un partit com el d’avui ara fa cinc anys al Pavelló de Bintaufa. La fita va ser més espectacular, perquè s’aconseguia pujar per primera vegada. Ara, amb experiència, la cosa és diferent. Amb tot, és interessant saber que aquesta vegada pujar a ACB costarà 5 milions d’euros a les Illes o que la presència d’illencs (ja no dic ni menorquins) a l’equip és més que mínima. Com a molt, em reconforta saber que sinó és així es gastarà per a una altra cosa i que el món dels esports funciona d’aquesta manera.

Avui, de nou, Menorca, Balears torna a tenir un poc més de prestigi en el món de l’esport. De retop, l’any que ve tornarem a veure bàsquet ACB a Catalunya amb Menorca de protagonista.

La millor seguretat del món

2010-06-04T11:37:00.003+02:00

Encara no s’havia fet de dia quan em despertava per les rascades i els moviments del meu company. Ja hi tornem a ser, pensava, una nova jornada de feina! M’hi vaig haver d’arribar a acostumar a viure d’aquella manera, perquè si volia sobreviure havia d’anar a treballar amb ell.

Endormiscada, començava la feina aferrada al meu company a la línea nou que s’acabava d’inaugurar. Aquella hora, com que era de major agitació, no m’hi feia enfora, perquè sinó després no hi havia qui el trobés. Només en les hores que no eren puntes m’hi distanciava, encara que, si no trobava un animal pelut com ell per poder-m’hi abraçar, l’havia de tornar a trobar per alimentar-me de nou.

De bot en bot, anava entra les persones i em ficava, sense que ningú se n’adonés, entre la roba d’algunes, aconseguint tenir unes vistes molt preuades mentre els hi feia algunes pessigolles que els hi feia tenir molta picor. També em ficava entre llibres i revistes i diaris que es llegeixen i escoltava mil tipus de cançons i estils musicals estranys que s’escolten. Sembla que de feina en feia relativament poca, però en el fons no era així, perquè no deixava passar ningú que es cregués més llest que els altres!

De fet, de tant en tant, escoltava converses i podia descobrir que pretenia fer la gent. Ja m’enteneu: si volia robar una cartera, si volia passar sense pagar un bitllet, si volia... Entre els dos descobríem el que semblava impossible de saber i atrapàvem, més per part seua que meua, els dolents. Intentàvem treballar tant com podíem a partir del concepte, que en diuen les persones, de feina en equip. Sí, ens ajudàvem amb les tasques per poder fer-ho millor: ell dominava l’olfacte; jo, en canvi, tenia altres habilitats... D’aquesta manera era més rendible i en sortíem en el fons guanyant tots dos. Era així com passava entretinguda el matí. Dins els vagons, dins les estacions, pujant escales mecàniques, ascensors. Quin món!

Aquesta era la meua feina diària fins que un dia el meu estimat company es va envellir i el van fer fora. A partir d’aquell moment em vaig plantejar jubilar-me amb ell o cercar un nou company. N’hi havia d’altres que feien el mateix, però no n’hi havia cap com ell. Necessitava la seua estimada i apreciada sang. Era ell qui havia tingut el més alt rànquing de gossos de seguretat i jo, d’amagat, hi havia col•laborat i molt sense que ningú ho sabés. No el podia deixar així com així.

Malauradament, si ho recordeu o no, en aquella època s’elevà el número de persones amb rascades i picades de puça, però gloriosament s’incrementà la seguretat en el metro. Ja ho deien que, en aquell temps, la seguretat del metro de Barcelona era la millor seguretat del món.

Barcelona, 21 d'abril de 2010

Estrella Damm

2010-05-31T16:28:00.010+02:00

Enguany la grossa de l’estiu ha caigut a Menorca. Les xifres del primer premi ho diuen tot: cinc dies d’anunci a Youtube ja són sinònim de més de mig miler de reproduccions i centenars de comentaris. Sense oblidar que encara no s’ha projectat sencer a televisió, tota Menorca i més se n’ha fet ressò. I no és estrany, després del famós tonight, tonight de fa un any a Formentera, tothom estava a l’espera del que passaria enguany quan es va saber que l’estrella seria l’illa del nord.

Les conseqüències d’aquest tipus d’anunci són òptimes pel turisme. Que us he de dir del que ha passat i està passant a Formentera. Un anunci com aquest assegura deu vegades més l’objectiu que qualsevol campanya realitzada per les institucions de l’illa. Els rumors diuen que hi han col•laborat, però s’aconseguirà l’objectiu. Menorca, Ciutadella serà, vulguem o no, ocupada per més turistes.

El tòpic diu que les segones versions no solen ser tan bones com les primeres. Aquesta, des de la mínima objectivitat, ha estat una excepció. Ha superat l’estrella de l’any passat. Després d’haver passat el rebombori, després de titular la primera sensació de “sense paraules”, tal com deia a Facebook dimecres passat, es poden veure desequilibris.

Desequilibris, observats des d’aprop, que un de fora naturalment no reconeixerà. D’entrada, és curiós trobar un port tan tranquil com el que s’observa o trobar botigues obertes en el centre de Ciutadella un vint-i-tres de juny a matí. L’anunci ens presenta una illa jove, alegra, feliç, fantàstica. Potser una mica idíl•lica, però si no fos així ja no seria un anunci. Segurament ens falla una Macarella deserta inusual en ple estiu, la gent ben vestida entre cavalls per Sant Joan i la qüestió lingüística, des de quan hi ha el Puente de San Juan a Ciutadella?

Festes de Sant Joan, en tot cas. És evident que l’escenari principal és Ciutadella: el GPS ja ho diu. Però no calia mostrar Sant Joan. Siguem un poble satisfet de viure una festa viva, siguem un poble orgullós de compartir la festa amb tots aquells que se l’estimen. Aquest és el lema, però no cal promocionar més la festa. No cal ser purista per no voler patrocinar més les festes. Ja hi va haver prou guerra perquè els cavalls no botessin durant tanta estona com perquè ara ho mostrin. La més que evident associació beguda (cervesa i no gin!) i festa o l’escenari postís demostren que Sant Joan no havia d’aparèixer.

Tot i així, la pàtria és la pàtria, i no vull que m’etiquetin de crític destructor, perquè no ho som, perquè aquesta vegada les coses positives fan desequilibrar la balança. Els i les protagonistes un excel•lent. I el paisatge i la cançó no pot ser millor. És un honor que Menorca sigui l’escenari de la coneguda marca cervesera i que sigui vista tal com un paradís: els seus racons, el seu mar, les seves cales. Tot configura una illa idíl•lica. Està banyada d’aigua mediterrània. A qui no agradaria que li passés aquesta història? La ficció pot ser realitat. Aprofitem-ho ara qui és possible. La grossa, per bé o per dolent, ha caigut a Menorca.

Zipi & Zape

2010-05-26T16:37:00.003+02:00

Conta la llegenda que dia vint-i-sis de maig de l’any 1990 dos germans van posar pau a la guerra que havien començat feia nou mesos. Llavonces, s’havien trobat per casualitat, submergits entre líquid, en una carrera: qui la guanyés, entre altres infinits concursants, seria el guanyador de la carrera. Sabien que només un podia guanyar, que només un podia arribar al poder segons la lògica. La teoria, de vegades, falla i aquesta vegada l’excepció va confirmar la regla. Els dos, no sé a través de quins pactes o corrupcions, van aconseguir guanyar. Els dos van ser guanyadors.

Des d’aquell dia es celebra anualment l’efemèride en què van néixer dos germans: els dos físicament oposats, però interiorment idèntics. Dos germans que tot i haver-se dipustat el tro, van saber guanyar tots dos o ni un ni altre. El que no és sap encara és qui va sortir primer, en definitiva, qui és el més gran i qui és el més petit. És el més gran el que darrer surt o a l'inrevés? Possiblement per aquest fet, o perquè tots els germans fan igual, encara no han posat fi a la guerra. Tot i així, el destí els ha portat pel bon camí, per molt que no creguin que existeix. Felicitats per la victòria, germans. Han passat vint anys!

Cavalls, Barcelona i realitat

2010-05-23T17:15:00.005+02:00

A Barcelona esperam amb ànsia l’anunci d’Estrella Damm que està a punt de sortir del forn. Tot i que dilluns és festa, aquí i a Ciutadella, la panificadora d’anuncis farà feina igual i ja el podrem criticar. El més important, amb tot, és el que significa la festa de dilluns: aquest cap de setmana és cinquagesma i és el tret de sortida, ara sí, del compte enrere de Sant Joan.

És evident que ja és hora de fer ambient, falta un mes pels millors dies de l’any, pels més esperats. D’aquí un mes exacte estarem en el ple caliu de la festa. Falta un mes perquè els cavalls siguin els protagonistes de les festes. I ja és hora, en ple mes de maig, a començar-los a entrenar i a ambientar de la festa, com cada any en aquesta època.

N’hi ha uns quants, de cavalls, a Barcelona que volten. A l’hipòdrom cada dia mai hi ha els mateixos: es nota ara que fa bon temps i s’atraquen les festes que la gent els treu. A diferència de Ciutadella, aquí els cavalls no estan etiquetats en noms, sinó en números. Sí, un dia et toca el cavall número 2, un altre dia el 19. Poques vegades, et sol tocar el mateix. I és a causa d’açò que mai controles l’animal, sempre et pot fer qualsevol cosa, perquè no el pots arribar a conèixer mai a fons. A més a més, tampoc els dirigents dels cavalls ho tenen permès: com a màxim pots passejar-los trenta minuts de forma gratuïta, després ja has de pagar, perquè si no es cansen molt. Ha de tractar-se d’un entrenament extensiu, de poca durada diària.

Al cavall, de sang de ciutat, has d’adaptar-te’l: la sella, els estreps, les riendes, etc. Així i tot, sempre és imprevisible el que et pot passar. Pots trobar una pedra o una egua que faci despistar el teu animal i desviar-te i tenir un accident. Has d’anar preparat físicament i mentalment sempre que puges dalt un cavall.

La preparació de la festa ho és tot. Sense una preparació els cavalls no respondrien de la mateixa manera: has d’ambientar-los i entrenar-los. Moltes vegades grinyolen per l’esforç que els hi fas fer o per les donades de peu amb els estreps. Aquell botet abans de començar una carrera llarga els exalta com si res i exalta l’amo que el condueix. Al galop, a pas lent, a trot, qualsevol forma és bona. Llàstima de la contaminació i dels semàfors que et fan aturar de tant en tant a una ciutat. Tot i així, ja ho veieu, la distància fa volar la imaginació. Tal com el Quixot, n’hi ha que transformem la realitat. A distància, fins que no arribem a Ciutadella, ens haurem de conformar amb el que tenim, siguin realment cavalls o bicicletes de Sant Joan. El compte enrere igualment ha més que començat.

Foc i fum

2010-05-18T23:04:00.004+02:00

“Foc i fum és una obra lírica on es representa un fet típic de les festes de Sant Joan. En efecte, aquesta obra costumista tracta la vida d’una família pagesa que, després de la mort de madona, estableix la seva residencia a Ciutadella. La filla, Na Francisca, s’enamora d’un Sabater, En Rafel, jove alegre i tarambana, amant de la vida lliure i, a més, de conèixer tots els vicis, la feina li fa por. A causa d’aquests fets, na Francisca es troba trista, situació agreujada per tots els disgusts i malifetes d’En Rafel. En Toni, (En Carrelet), venedor d’avellanes, anous, rosquilles i altres productes, amb motiu de les festes ofereix una mostra d’avellanes a Na Francisca, posant al descobert les fetes d’En Rafel i fent-li veure les intencions del Caixer Fadrí, En Bartomeu de Son Tica. Aquest, dóna a entendre els seus sentiments a Na Francisca, amb uns petits regals i, d’aquesta manera, comença l’idil•li. El dia següent, En Rafel se’n vol penedir solament de paraula; però Na Francisca se’l troba novament festajant amb Na Maria, la qual actitud li causa un nou disgust. Empesa per son pare, L’amo En Joan, gràcies a les artimanyes d’En Carrelet, romp els vincles amorosos que la lligaven amb En Rafel. I, com a conseqüència d’aquesta situació, en una nova visita d’en Bartomeu de Son Tica, es declaren el seu amor. D’aquesta manera retorna a aquesta família la joia de viure i l’alegria perdudes. I, tots plegats, acaben donant gràcies a Sant Joan Baptista.”

Així s'explicava l'argument de l'obra Foc i fum de Joan Benejam i Vives a finals del segle XIX.

Setmana de la Poesia

2010-05-15T18:13:00.007+02:00

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases de colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodogis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

Dins El fugitiu (1952-1957) de Miquel Martí i Pol.
Setmana de la Poesia 2010 a la ciutat de Barcelona.

Altures

2010-05-12T00:59:00.009+02:00

Ara qui ja s’ha acabat el perill que comporta tenir el cap superior de l’estat a pocs quilòmetres de casa, puc reflexionar un poc més sobre el que suposa sobrepassar el nivell ordinari. L’elevació des de qualsevol terreny, vull dir. Tranquils, però, que de moment la meua intenció no és fer d’aquest espai un lloc d’ideologia política ni religiosa.

Sobrepassar el nivell ordinari suposa desafiar el límit de la gravetat. A la majoria dels humans sempre ens ha agradat. Hi ha dones que els agrada dur tacons (per superioritat, per elegància, per incomoditat, etc.); en canvi, d’altres, cada dia, sense haver-ho escollit, pujam quatre escalons per anar al llit: dormir a les altures també és sobrepassar el nivell ordinari! Desafiar la gravetat forma part d’aquesta elevació des de qualsevol terreny. Qui no ha somiat a volar com un ocell i poder contemplar l’univers des de dalt? I són molts els intents fallits en la nostra història...

Els parcs d’atraccions, qui fa no fa, també permeten elevar-te i volar. I, a més, amb un increment de descàrrega d’adrenalina. Allò és art pur. Pujar damunt una atracció que et faci volar en 3,5 segons a 135 quilòmetres per hora és molt, però que et pugin a una torre, sense estar assegut, com la torre de l’Huracan Condor de Port Aventura, i et baixin veloçment és indescriptible.

Tal com està l’estimat (no especialment pels catalans) rei i cap d’estat, dubt que en aquestes alçades de vida sobreviuria a qualsevol altura: ni a un tacó, ni a un llit alt (com a molt el de l’Hospital Clínic), ni molt manco a qualsevol de les atraccions. L’únic que l’eleva és el seu poder com a cap d’estat. Poca cosa més. Amb tot, les mesures de seguretat realment fascinants que envolten la seva altura de poder, i de no poder, igualment han permès que aquests dies haguem tingut una altura més quasi a les nostres mans.

Aire

2010-05-04T18:03:00.006+02:00

Per a tots els que de vegades ens ha faltat aire quan respiram.
Dia Internacional de l'Asma 2010

El cas d'una vida quasi efímera

2010-04-28T16:03:00.005+02:00

Vet aquí un matí de mes d’abril, poc perfumat d’olors de primavera, no gaire allunyat en el temps que fins i tot semblava una realitat que, d’una manera subtil, va obrir un ull despertant-se d’aquell profund i silenciós coma que l’havia adormit profundament des de feia uns dies. On sóc? Recordava poca cosa del seu passat, per no dir quasi res. Només el que li repetien els seus patriotes des de feia temps: un dia o altre ens operaran a tots i caurem en coma i, segurament, ens tornaran a operar. La vida és així de trista: morir és el nostre destí i és l’únic que no té solució. Així de bé com vivia, envoltat de la més pura felicitat engalipadora, no es podia pensar mai del món que cauria derrotat, un dia o altre, com tots els altres, pel destí.

Pulcrament, mirant a banda i banda, va veure com l’estaven transportant amb un fòtil molt incòmode, a més a més de brut, galdós i força antiquat amb rovell a les rodes, però que ja feia el servei. En tenia quatre, de rodes. L’estaven portant, pel que va entendre del diàleg de la que el manejava amb una altra, al quiròfan. Una altra vegada, no podia ser! Havia sortit de la primera operació quedant paralític i ara, de nou, havia de ser operat quan ja havia passat, sofertament, per un envitricollat coma. Què estava passant? Allò no era creïble, pensà. Un somni, una ficció? No ho podia entendre de cap de les maneres.

Al nou espai, l’hi dugueren aquell matí poc perfumat d’olors de primavera. Eren passades les nou i li digueren que esperés el seu torn. Res més. En un moment o altre, li varen dir que l’agafarien. Mentrestant, si no passava res de nou, quedaria allí.

Fou un matí, veritablement, a més a més de cansat, de reflexió. Les parets li semblaven ingents, com murs de milers de varietats de mil formes i de mil colors mai vistos que vibraven mútuament. Sensible com estava, es va posar a enraonar interiorment del que tenia al davant.

Es preguntava per què no tothom era ni de bon tros igual i per què hi havia races i colors diferents. De la mateixa manera que distintes mides i maneres de viure. De tot tipus: des del més extravagant que vivia a la zona més gèlida, fins el que vivia a la més càlida. N’hi havia que volien semblar superiors als altres i anaven vestits d’etiqueta; d’altres, en canvi, anaven vestits normal. Hi havia els extremats, també: els VIP o els que vivien al terra, perquè no en tenien més.

Immigrants de noves cultures, sovint apartats de la cultura autòctona; habitants que estaven malalts, la majoria operats i que molts dels quals prest moririen; els que feien dietes; els estranys que semblaven nouvinguts d’altres planetes,etc. I tampoc era un món on es parlava la mateixa llengua, sinó tot el contrari. Maneres diferents de viure, però a la vegada en un mateix món i per una mateixa finalitat involuntària i impossible de retenir.

Vet aquí un matí de mes d’abril, poc perfumat d’olors de primavera, no gaire allunyat en el temps que fins i tot semblava una realitat que, d’una manera subtil, va obrir un ull despertant-se d’aquell profund i silenciós coma que l’havia adormit profundament des de feia uns dies. Va ser agafat del fòtil amb què l’estaven transportant i el varen posar, tot i estar lànguid, damunt una superfície plana que semblava bastant freda. Semblava que duia la direcció de ser operat, però just en aquell moment es va sentir un soroll: Piiip! I... Senyora, aquesta bossa pesa 500 grams menys! És que la crisi... Faci el favor de pesar-ne un de nou. Aquest me’l quedo aquí, va afirmar la venedora.

I així va ser com, davant d’aquella societat, el nostre estimat paralític es va salvar de l’operació d’aquella sàvia cirurgiana que l’anava a operar amb aigua ben calenta. Mentrestant, de fons, es sentien les ofertes del dia en català pel megàfon: “no deixi que l’hi expliquin, compri i provi bròquils, estan d’oferta!”

Barcelona, 26 de març de 2010